Cal mirar més a Catalunya

per Joan Canela

Columnistes

Cal mirar més a Catalunya
Cal mirar més a Catalunya

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Sóc conscient que el valencianisme –o més ben dit la majoria del valencianisme- fa anys que va decidir deixar de mirar Catalunya i apostar per una autocentralitat purament valenciana. No seré jo qui discutisca aquesta decisió ni aquest article el lloc on parlar dels motius d’aquesta evolució, i molt menys trobar-hi pros o contres. Però cal tenir present, també, que en política, la geografia importa, i importa molt.

Per molt que es vulga buscar l’estricta obediència valenciana, Catalunya segueix estant allí, ben a prop, i tot el que hi passa acaba afectant d’una manera o una altra. Durant els moments més durs del conflicte independentista, la majoria del valencianisme va optar per posar-se de perfil. De nou, no seré jo qui discutiré els motius d’aquesta decisió ni si va ser encertada o no, però el cas és que, poc o molt, les rèpliques del terratrèmol català han acabat arribant.

L’últim exemple és la caiguda del 50% del pressupost per produccions d’À Punt, que condemna a tot el sector audiovisual valencià a la inanició i potser la desaparició definitiva, després de les crisis econòmica primer, tancament de Canal 9 després i la pandèmia, un nou any –com a mínim- de sequera pot suposar l’estocada final. S’ha explicat que el problema és que els nous pressupostos valencians són insuficients i no cobreixen els 10 milions d’IVA que l’agència tributària espanyola ja no retornarà a les televisions públiques. Naturalment, pense que els pressupostos haurien de resoldre aquest problema i que tenir una indústria audiovisual pròpia té molts avantatges que van més enllà de la qüestió merament econòmica. Però en tot cas, estaríem parlant de la solució i no del problema.

Per trobar el problema hauríem de retrocedir fins al 2014, quan l’AEAT va canviar retroactivament els criteris sobre l’IVA per poder exigir a TV3 uns milions d’euros, molts més que 10. La història és llarga i té moltes giragonses, però en resum, seria fàcil deduir que formava part de l’operació per escanyar l’administració catalana. Al final, però, no es podia fixar un criteri exclusiu per Catalunya i la mesura ha acabat afectant totes les televisions públiques, incloses RTVE, encara que aquesta, amb tota la musculatura financera de l’estat al darrere, doncs no ho ha patit.

En situacions de pèrdua de drets i llibertats, posar-se de perfil per evitar que esguite no funciona mai. Al final sempre t’esguita. Però a més, en aquest cas estem parlant de comunicació i cultura. Perquè, al marge de les postures polítiques que es puguen tenir, si en un camp té algun sentit que valencians, catalans i balears anem junts és en el de la comunicació i la cultura. Tenim una llengua i un patrimoni comú a preservar i, és obvi, que només anant junts serem més forts.

És per això que em sobta que davant el problema d’À Punt i l’IVA només es parle de pressupostos. Clar que aquesta és la solució immediata, però si volem una indústria audiovisual potent en valencià, també cal batallar les coproduccions amb TV3 i IB3, aconseguir la reciprocitat, construir un mercat cultural i comunicatiu fluid com ja s’ha fet, per exemple, en el cas de la música, etc. 

I no posar-se de perfil. Com sembla que està passant en l’actual conflicte pel percentatge de contingut en valencià a les plataformes audiovisuals. Sembla que aquest siga un problema exclusiu dels catalans, tot i que seria imprescindible un front comú de tot l’espai lingüístic que permetera tenir una posició de força per tal de garantir una quota, no sols de doblatge, sinó també de produccions pròpies, per què no?

Més enllà de la relació que es vulga tenir amb Catalunya, hi ha uns mínims que sempre seran inevitables. Assumim-ho i llevem-nos els complexos de sobre.