La inconsciència

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Columnistes

La inconsciència
La inconsciència

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La raó d’una vigilància permanent de nosaltres mateixos és que, d'entre els problemes que afligeixen al món, el de la inconsciència és, sens dubte, el més greu. I ho és en la mesura que la inconsciència implica una combinació de desconeixement, gosadia cega, irresponsabilitat i irreflexió que es confabulen per a portar a la vida tot un cúmul de calamitats.

La inconsciència implica situar-se en un territori trencadís, malgrat la seua aparença sòlida i segura. La inconsciència és tan perillosa perquè fa creure als que operen des d'ella amb l'arrogància d'un coneixement «cert» que tot és possible, que no hi ha límits ni obstacles insuperables, que res cal témer si es disposa de les tecnologies, eines i ciències necessàries. I així ha succeït que els éssers humans, donant-se-les d'excepcionals ens civilitzats sense rastre animal, han sigut capaços del millor, però també del pitjor, en donar per descomptat que controlaven totes les variables, totes les incògnites, tots els dubtes. Allò que anomenem «mal» ha sigut el resultat, encara que més que del mal caldria parlar de supèrbia...

Recordem que els motles plens d'energia psíquica per a cometre tot tipus de fallades i errors —però també d'encerts i avanços— estan sempre disponibles. El cèlebre psicòleg suís Carl Jung els va dir arquetips, encara que ací ens interessen aquells que contenen tota una càrrega d'ombra destructora. Però això de menys és el nom, el rellevant és que eixes formes o matrius d'actuació estan sempre prestes per a activar-se, i en l'esdevindre humà el desconeixement de les seues lleis implica implacablement tornar a caure regularment, cíclicament i tràgicament en els mateixos paranys. Per això, encara més greu que la inconsciència en si és el que podríem denominar com a inconsciència fingida, és a dir, aquella que fingim patir però que no és tal. És el cas terrible dels bons alemanys del «poble triat», que deien no saber res dels camps de concentració nazis, però que íntimament coneixien o intuïen la seua existència. I és també el cas de tants electors que voten sense veure interessadament més enllà dels seus propis nassos i prejudicis, o el dels consumidors que prefereixen no saber que els seus actes de consum arruïnen més prompte que tard la salut del planeta, alimentant de pas la gegantesca maquinària del capitalisme devorador de vida. Fingim ser inconscients des d'una consciència cínica que és també miserable, mesquina, estreta, però consciència al cap i a la fi, una consciència còmplice i nociva que ens inhabilita, per molt que això ens moleste, per a mostrar-nos dignes i heròics quan les nefastes conseqüències d'aquella venen a assolar els nostres drets, els mateixos que créiem ja intocables i inqüestionables.

El drama és que només així es perpetua el poder de veritat, eixe que ni tan sols es mostra públicament, de tan infiltrat com està en el visible, un poder l'energia del qual creix succionant de la nostra inconsciència fingida, de les nostres intricades xarxes d'autoenganys i maldestres fantasies. Només així la inconsciència pura s'incrementa, i amb ella decreixen les nostres més meravelloses potencialitats. Només així vivim creient que vivim, però sense saber que vivim i per què vivim. Només així la nostra llum empal·lideix i caiem en l'avenc de la desesperació. Encara que, amb una mica de sort, mentre caiem, ens adonem de per què caiem i sabem, quasi com una revelació, que quan toquem fons cal intentar eixir d'allí sentint que respirem i fent un pas darrere d'un altre.