No fa molt, escrivia jo ací sobre els intents del PSOE, els repetits intents, d'eliminar la O de les sigles, o PV de la seua franquícia al nostre País. Crec que és per una qüestió de mala consciència que els dirigents d'aquest partit tenen, els hi ve gran el vestit socialista i volen alleugerir-lo, retallar-lo com siga. L'ombra de Pablo Iglesias és massa llarga i feixuga per a ells. Potser alguns diguen, com deia aquell, que és per pur pragmatisme, la qual cosa, traduït a l'idioma pla vol dir, per càlcul electoral.

Fa molts anys, un dirigent d'aquest partit em deia: «a la gent li agrada ara el tabac sense nicotina, el café sense cafeïna, la cervesa sense alcohol... la gent ho vol tot ligth, si vas dient-li les coses tal com són et dona l'esquena, s'esglaia i pega a fugir, vol escoltar com aquella cançó que deia: mentix-me, però dis-me que em vols». Pot ser cert açò? Crec que, en part sí. Però també crec que a molta gent li agraden les coses tal com són encara que, en algunes qüestions, els puga perjudicar. És la gent valenta, la que no vol figues molles, la que no vol aigualir el vi, la que no vol que l'enganyen, en definitiva.

Als congressos del Partit Socialista estem escoltant, cada vegada més sovint (n'és una consigna estratègica evident, no casual) la paraula socialdemòcrata en boca dels seus corifeus, cosa que, com sempre passa, a continuació la massa coral repeteix, com a una tragèdia d'Eurípides, fins que cale i es normalitze en l'opinió pública. Socialisme? No, gràcies! Es ve a dir ara i, pas a pas, es baixa a la foscor de la cova on no hi ha res.

Qui tem Marx? L'home del carrer? Pense que no, però per a molts, és una part del barrejat que els han donat per a bufar-los i que no entenguen res de res i així, ells, els socialdemòcrates, comunistes dintre d'un ordre abans, socialistes després, socialdemòcrates ara, liberals demà (o potser ja), els que han evolucionat com espècie per a no extingir-se, els qui ara porten plomes i no dures cuirasses, els qui l'aspra pell d'abans s'ha convertit en delicada i esmunyedissa epidermis anguilenca per a sobreviure (bé), poden sortir a les palestres a predicar eixe nou concepte polític que, ací, a Espanya, al País Valencià, no serà mai, ni de lluny, el que transformà Europa després de la II Guerra Mundial. Aquells eren socialistes encara que es deien socialdemòcrates, els d'ací, en els quaranta anys que portem amb aquesta democràcia timorata, encara que s'han autodenominat socialistes mai no han estat ni tan sols socialdemòcrates. Per què ara sí?

Està clar, per evident, que el PSOE ha acusat la puntada que l'extrema dreta li ha propinat i ha fet un pas enrere en qualificar-lo aquesta de comunista. El 1890 Marx escrigué: «On és el partit d'oposició (al capitalisme, clar) que no haja estat titllat de comunista pels seus enemics?» I al PSOE se n'han vingut potes avall, se'ls ha descompost el cos. Comunista jo? Més aigua al vi! A Benidorm s'ha sentit moltes vegades: som («somos», més exactament) la socialdemocràcia, és a dir, un gran reserva abocat a un poal d'aigua. Eixe és el futur del socialisme? I quan es perden les eleccions, què seran, la socialdemocràcia covarda?

Marx fa por, però la societat hauria de saber que una visió més marxista de la política serà l'única forma de sortir de la crisi social i econòmica en la qual estem estacats. Açò ni és, ni ganes que siga, l'URSS ni la Xina ni Corea del Nord ni Cuba, i per poc que s'explique a la gent de què va el repartiment racional de la riquesa, li semblarà que ha estat fent el babau fins ara. El socialisme sempre comença per ací, però això, això sí, els hi fa por... a ells, per tant, de Marx, ni nomenar-lo perquè als congressos es va de postureig.