Tal dia com hui del 1842 els republicans federalistes valencians intentaren revoltar la Milícia Nacional contra Espartero

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1842 els republicans federalistes valencians intentaren revoltar la Milícia Nacional contra el general Espartero
Tal dia com hui del 1842 els republicans federalistes valencians intentaren revoltar la Milícia Nacional contra el general Espartero

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 15 de novembre del 1842 els republicans valencians intentaren sollevar la Milícia Nacional contra el general Baldomero Espartero, convertit en regent, després de foragitar Maria Cristina.

El 8 d’octubre del 1840 Espartero visità València, on fou rebut amb un entusiasme desmesurat. Fins i tot els membres de la Milícia Nacional, un cos paramilitar de voluntaris liberals compost per membres de la burgesia benestant, desenganxaren els cavalls del cotxe en què viatjava el general per tirar d’ell. No hi mancaren les pluges de flors i els arcs triomfals al pas de la comitiva, i versos escrits en el castellà embafador del Joan Arolas, un barceloní, poeta, establit al Cap i casal. 

El republicanisme federalista s’havia estés ràpidament com una taca d’oli i a València, des del 1839, estava constituït en societat secreta. El propòsit d’aquests republicans valencians era la unió de les terres catalanes en federació, també amb la resta de l'Estat, però, sobretot, i en primer lloc, ressuscitar l’antiga Corona dels catalans i aragonesos.

El febrer del 1842 Espartero nomenà Miguel Antonio Camacho com a jefe polític (el que ara és un governador civil). Durant la repressió esparterista contra els valencians hi hagué múltiples atemptats contra les llibertats públiques: detencions a tort i a dret, repressió indiscriminada i fins i tot, suspensió de la llibertat de premsa, una de les conquestes del 1840. Els escamots de Camacho arribaren a l’assassinat d’un líder republicà federalista local, Vicent Agramunt, agredit i mort per dos sicaris el 25 de febrer del 1842. La mort d’Agramunt indignà València, la València popular, no la privilegiada, que trobà en Espartero el millor defensor dels seus interessos. 

Aleshores, el general Espartero eliminà el proteccionisme a la puixant indústria tèxtil. Una acció que també va afectar la seda valenciana, la manufactura emblemàtica de València. El novembre del 1842, els republicans intentaren sollevar la Milícia Nacional contra el regent, però fracassaren. Espartero no arribà a bombardejar València, però poc li faltà. 

Barcelona, farta, acabà rebel·lant-se contra Espartero, cada vegada més autoritari, i aquest no dubtà a bombardejar-la el 4 de desembre del 1842. El tio, fatxenda, fins i tot digué: «Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años». 

El 10 de juny del 1843, la notícia de l’esclat d’una segona insurrecció barcelonina contra Espartero fou l’espurna per a la insurrecció a València. Es produí un avalot popular, amb l’exèrcit i la Milícia Nacional, de moment expectants, per a després donar suport decididament a l’avalot. El jefe polític Camacho decidí plantar cara a la revolta. A València, coneixedors els avalotats que ni exèrcit ni Milícia Nacional pretenien intervenir-hi, hi hagué caça a l’esparterista. Dos policies secretes, identificats com a autors de la mort d’Agramunt, foren linxats per la plebs. Camacho anà a enfrontar-se tot sol a la turba. Arribà a la placeta de Santa Caterina, el nucli de l’aldarull, però una vegada allí, fou incapaç de dialogar amb els revoltats; fugí i es refugià a l’església. Els amotinats anaren a per ell, l’empaitaren i, a l’església, el mataren. El seu cadàver fou passejat pel carrer de Saragossa.   

Baldomero Espartero, gràcies als mèrits de guerra, aconseguí liderar el liberalisme dit progressista. Progressista Espartero? Una vegada en el poder, es mostrà com un home despòtic i autoritari que congrià múltiples desafeccions. Sobretot espanyolista, bombardejà Barcelona el 4 de desembre del 1842 

 Reacció moderantista i conservadora

I, mentrestant, què feien els notables de la ciutat? Liquidat l’esparterisme, es constituí una Junta de Salvació amb representants de tota l’oposició a Espartero, la qual cosa uní els moderats amb els demòcrates i republicans eixits del progressisme. Vicent Boix, l’historiador romàntic, fou nomenat secretari. Recordem que Boix, contra tot aquell que creu que els Països Catalans són un «ectoplasma», escrigué de València: «I eixa terra, cantors, la meua pàtria / és germana també de Barcelona». De seguida la Junta prengué decisions, com la suspensió de la llei de desamortització dels béns eclesiàstics, que demanaven els moderats, i procedí a convocar unes eleccions municipals el 23 de juny en què fou elegit alcalde Josep Campo, un burgesot amb molts diners, el futur marquès de Campo. Bé, l’avalot antiesparterista sembla que acabà convertir-se en reacció moderantista i conservadora.           

Espartero, a Madrid estant, preparà un atac contra València. La ciutat s’organitzà per a repel·lir-lo i el feu fracassar. A València arribà de l’exili el general Ramón María Narváez el 27 de juny, que des de la capital valenciana organitzà la formació d’un contingent per a atacar Madrid. Xe, ja veieu, revolució espanyola «a la valenciana», que aquest exèrcit narvaezista havia estat reclutat amb valencians. Narváez i la seua tropa entraren, victoriosament, a la capital espanyola el 28 de juliol i foragitaren Espartero del poder. L’exregent s’exilià a Anglaterra, la infanta Isabel fou convertida, amb només tretze anys, en la reina Isabel II, Narváez esdevingué l’home fort de la nova Espanya naixent (ah! I fou nomenat duc de València) i, pel que fa a València, la ciutat on, siga com vulga, s’inicià el moviment antiesparterista, el nou govern li atorgà el títol de «magnànima». Atenció: convertida en «magnànima» perquè «el Gobierno provisional no podia menos que tributar una prueba inequívoca del aprecio que se ha hecho acreedora la ciudad de Valencia en el último alzamiento nacional». Deteniendo con su Arrojo denodado la marcha del ex-Regente... se desprendieron los valencianos de sus propias fuerzas... y las vieron llegar victoriosas hasta las puertas de la Corte…».     

Ep! Diu «alzamiento nacional». Ostres, quin despropòsit! Quins galons d’espanyolitat per a horror dels demòcrates i republicans valencians. I de tot plegat què? Total fava, igual estic que estava. L’esparterisme havia traït els principis revolucionaris i, finalment, els moderats tornaven al poder. Fora d’escena Espartero, de moment els ànims es calmaren. Els moderats havien deixat, cautament, que els «progressistes» (les esquerres) s’esbatussaren entre ells. Ara tornaven els moderats —les dretes— al govern i, ensenyorits, propiciarien una nova Constitució, la de 1846, molt conservadora. L’estat espanyol que balbucejava anava construint-se, definitivament, amb un tarannà clarament conservador, uniformista, endèmicament corrupte, avorridament burgès i no pertorbador dels privilegis de classe. Bé, però demòcrates i republicans encara tindran llurs oportunitats, temps al temps. Ara, però, la nefasta gestió d’Espartero i la manca d’iniciativa de demòcrates i republicans propicià el retorn dels conservadors. Narváez ho tenia tot lligat i ben lligat amb els notables locals, els que acaparaven la riquesa, quan arribà a València. I tot això, tota aquesta espanyolitat «magnànima» també tingué conseqüències sociolingüístiques. Amb els fets de 1843 nasqué l’època de l’anomenat «moderantisme isabelí», l’època també en què a València la burgesia valenciana descobrí el castellà com a idioma de classe, com a element de distinció que la separava dels menestrals i la resta del poble. I és que, és clar, què hom pot esperar de la burgesia de València la «magnànima»? Doncs a fer el ridícul fent ostentació per l’Albereda, com descrivia l’arxiduc Maximilià d’Habsburg de visita a la ciutat, xerrant en castellà pedant de pet i ronquit. En aquest moment començà eixa coentor que els sainets decimonònics denunciaven. Tonteria de la burgesia fatxenda, el poble acabarà imitant-la i, ja veieu, fins a hui la continuem patint.

 

Fonts: David Garrido, «València contra Espartero: l'avalot de 1843», Diari La Veu, 2019