Quan aburgesar-se és indispensable

per Marian Díez Picó

Columnistes

Quan aburgesar-se és indispensable
Quan aburgesar-se és indispensable

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Arriba un moment en la vida en què t’adones que l’optimisme es mesura pels preservatius que inclous a l’equipatge per a qualsevol escapada. Bé, t’adones d’això i, a la tornada, també que l’esperança està totalment sobrevalorada.

És cert que de vegades les circumstàncies no acompanyen i finalment el que prometia ser una jornada memorable pot acabar per convertir-se en una vesprada de compres compulsives en un centre comercial qualsevol per a compensar l’angoixa i la decepció de veure que els plans inicials només han tingut passat, però han quedat sense present i sense futur.

D’acord que tres preservatius per a una nit era molt d’optimisme per a una sola nit, fins i tot m’atreviria a dir que era molt d'optimisme per a una setmana sencera, però com és una cosa poc voluminosa i no pesa, supose que els vaig deixar caure en la bossa, no sé si més per necessitat o com tantes altres coses pel «per si de cas».

A eixa conclusió arribava mentre els col·locava al seu lloc habitual una vegada de nou en casa on, desafortunadament, tornaven els tres intactes i amb opcions clares de passar a la categoria de relíquia.

Curiosament unes hores abans d’aquella nit de possibilitats que van quedar en no res, i amb els tres preservatius guardats a la bossa esperant el seu debut, mantenia una conversa amb un amic que em comentava que havia declinat una proposta de viatge en mode aventurer sota l’argument que hem entrat en una edat on cal fugir dels esports de risc i dels experiments a l’hora de buscar allotjaments. Eixa edat on l’aburgesament és benvingut en aspectes com aquests i on les acampades o el salt de pont queden reservats per als àlbums de fotos o per a algun reportatge televisiu de tancament de cap de setmana si no volem acabar en urgències.

No sé si allò va ser premonitori, però el cert és que a partir d’ara em sume a la seua postura, i segons la meua última experiència, promet no arriscar mai més a l’hora de buscar allotjament. La meua estrena en hostatges experimentals el passat cap de setmana va ser de punt final.

El primer que vaig fer en arribar a la meua destinació va ser enviar un whatsapp amb la ubicació i un avís perquè vingueren a buscar-me l’endemà si no estava en casa a les deu del matí. D’acord que la primera impressió de vegades no és del tot encertada, però si el teu amfitrió té una decoració per tota la casa pròpia de Halloween tot i que Halloween ja està acabat, açò molt no ajuda a una estança relaxada i menys encara a atrevir-te a donar-li ús al que portes amagat a la bossa.

Afegeix-li a més que potser tampoc ajuda tenir de bat a bat totes les finestres de la casa i ni una trista estufa. Sens dubte que a l’agost no la trobes a faltar i agraeixes els corrents d’aire, però en ple novembre la cosa canvia. Com pensar a llevar-te roba quan la sensació tèrmica era com d’estar desfilant en roba interior en el cor de la mateixa Sibèria?

Així les coses, a la meua tornada l’únic memorable és la pulmonia que m’he portat com a souvenir de l’últim cap de setmana juntament amb eixos tres pobres preservatius que no han pogut promocionar a alegria. Bé, i també el convenciment, com el meu amic, que segons per a què aburgesar-se és com dirien en missa «justo y necesario».