De burros i senglars
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Fa uns mesos la Conselleria valenciana de Medi Ambient posava en pràctica una iniciativa anomenada «brigades antiincendis». El projecte consistia a deixar anar uns 50 burros a l'entorn del Parc Natural del Desert de les Palmes per tal que els animals controlessin l'estrat arbustiu, i contribuir així a la prevenció dels incendis forestals que, any rere any, assolen les nostres muntanyes.
Uns mesos més tard saltaven les alarmes: diverses persones, veïnes de la zona, denunciaven públicament el mal estat dels burros que, segons es podia apreciar a les imatges difoses, presentaven una evident desnutrició. Una investigació posterior revelava la trista mort de 10 dels equins. A partir d'aquí comença un encreuament d'acusacions entre el ramader propietari dels animals i la Conselleria, eludint tots dos la responsabilitat quant a l'autoria de la proposta inicial de deixar anar els burros, la seva cura i el seu lamentable final, malgrat que va ser la mateixa administració la que va publicitar aquest projecte com una forma «senzilla, barata i ecològica de prevenir incendis forestals». Per la seva banda, els veterinaris encarregats de discernir sobre els fets, apunten a la possibilitat de l'enverinament o l'estrès per assetjament, ja que diversos cadàvers han estat trobats en barrancs, cosa que faria pensar que alguna cosa va espantar els animals fins al punt de provocar que s'estimbessin.
En qualsevol cas, i a l'espera dels resultats definitius de les necròpsies, hi ha diversos fets sobre els quals cal reflexionar, ja que resulta sorprenent la necessitat urgent d'introduir animals per aclarir la mala herba al Desert, perquè cada any s'autoritzen batudes de senglars pretextant una superpoblació d'individus que causen grans danys al parc. Els senglars són animals eminentment herbívors, que s'alimenten precisament de les espècies botàniques que, segons l'arrelada creença popular, afavoreixen l'expansió del foc, ignorant que, en realitat, el sotabosc forma part fonamental de l'ecosistema forestal, retenint el terra, regulant el cicle de l'aigua i protegint els brots dels nous arbres que regeneren el bosc; per tant, n'hi ha prou amb l'acció dels animals que hi habiten per realitzar una moderada aclarida de la vegetació; a més, aquests animals obren senders amb les seves fortes potes aclarint el matoll, i mantenen la integritat de les basses (naturals o artificials) pel fet que són molt presumits, passen molt de temps dedicats a la seva higiene personal gaudint d'un bon bany; rebolcant-se en els fons aquàtics, conserven la profunditat dels estanys. No obstant això, pel que sembla van desaparèixer misteriosament i, per aquesta raó, va caldre introduir els burros per fer exactament el mateix que fan els animals herbívors silvestres quan se'ls permet viure.
Els burros són animals domèstics; això significa que els seus avantpassats van ser capturats i domats pels éssers humans per aprofitar la seva força en diverses activitats, principalment treballs agrícoles o com a mitjans de transport. Sovint ens horroritzem en conèixer els mètodes d'ensinistrament dels animals als circs, cosa que ha portat nombroses localitats a prohibir-los, però són exactament les mateixes pràctiques les que es van utilitzar per sotmetre els animals, abans salvatges, a la voluntat humana. Un cop domats els primers individus, la cria i la selecció al llarg del temps donen com a resultat els animals que coneixem avui dia. Un dels caràcters més apreciats, i que per tant s'afavoreixen més durant el procés de selecció, és la docilitat. En conseqüència, el procés domesticador té com a finalitat aconseguir individus tan submisos com sigui possible, que hagin perdut el seu instint de ser lliures per acomodar-se al que se n'espera, és a dir, que facin la tasca que se'ls vulgui assignar sense causar problemes als seus amos. L'obediència, -que aquesta sí que és una tendència contra natura perquè atenta contra l'instint bàsic de ser lliures-, que existeix de manera innata en tots els animals, té com a contrapartida la dificultat de supervivència en un mitjà que els pugui resultar hostil, per desconegut i perquè la mà de l'ésser humà els va tornar dependents.
Enverinats o espantats, els burros no se'ls hauria d'haver deixat a la seva sort al Desert; si bé el procés de domesticació pot ser revertit -perquè aquests equins, malgrat la seva immerescuda fama, són, en realitat, animals molt intel·ligents-, necessiten un temps d'adaptació, de manera que els primers dies cal aportar-los l'aigua i l'aliment que estiguin acostumats a rebre perquè, a poc a poc, coneguin el seu nou entorn, se sentin còmodes i recuperin la seva vida en un espai natural, a més de vigilar-los per comprovar-ne l'evolució i proporcionar-los un refugi on puguin aixoplugar-se i sentir-se segurs, ja que estan acostumats a viure en un estable. Com que han aparegut deu cadàvers i la resta presenta estat de desnutrició, la conclusió és que ningú no es va preocupar per ells.
Ara, després del fracàs d'aquest projecte, els porcs senglars, dels quals no s'havia tornat a saber des de la creació de la «brigada ecològica antiincendis», reapareixen prodigiosament al Desert, així que la Conselleria torna a autoritzar les batudes per caçar-los, sense tenir en compte el seu paper tan important en l'ecosistema forestal per a la supervivència de moltes altres espècies, i molt menys que estem davant d'individus conscients que tenen interès per viure i per gaudir de les seves vides.
En una època en què hi ha una creixent sensibilitat social envers els altres animals, basada en la pròpia experiència dels qui tractem habitualment amb ells i en els nombrosos estudis que ens informen de les seves complexes capacitats emocionals i socials, no són acceptables aquestes actuacions. Primer domestiquem els burros, els traiem del seu hàbitat i els seguim seleccionant per fabricar individus que obeeixin mansament per plegar-se als capricis humans sense oposar resistència, però de res els serveix la seva lleialtat quan a algú se li acudeix fer un experiment, quan se'ls converteix en brigadistes pretenent que recuperin, de sobte, la seva capacitat de supervivència al medi natural, i en aparèixer morts i desnodrits després d'una denúncia pública, -ja que ha estat necessària la intervenció de les persones que han vist la mala situació d'aquests animals-, tampoc passa res; els supervivents tornen al seu estable i ningú no se'n fa responsable.
Acabat el programa antiincendis, tornen les escopetes al Desert, perquè no importa que parlem de burros o de senglars, els altres animals segueixen sotmesos al caprici d'alguns éssers humans, que els confina o allibera, oblida o mata a conveniència, ignorant tant la ciència com l'evolució social, una evolució que, afortunadament, denuncia i considera inadmissibles, cada cop en major mesura, les pràctiques que consisteixen a utilitzar els altres animals, reconeixent els seus drets i atorgant-los el lloc i la consideració que en justícia els corresponen.