Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Soc net de famílies per a les quals el cultiu del garrofer era una part important de la seua economia fins a la passada dècada dels seixanta. Jo mateix encara vaig participar en les tasques de recol·lecció en els anys finals, quan encara era un xiquet. I pel meu compte he arreplegat les poques garrofes que encara es fan, més que res per netejar el terreny i per a estar més damunt de l’evolució del mercat.

M’ha alegrat saber que el preu assolit enguany ha estat d’allò més bo i això em fa activar de seguida totes les consideracions referides a les bondats del cultiu del garrofer, que he anant covant durant molts anys.

Es pot dir que el garrofer és l’arbre cultivat més adaptat al nostre medi. Entre el Xúquer i el Camp de Tarragona i també a les Illes Balears dona collites sense aportacions d’aigua ni fertilitzants. Sí que s’ha dit sempre que la incorporació d’enruna era bona, per això de la calç i l’algep, però no grans operacions més: llevar alguna rama i controlar la brossa.

Entre les terres irrigades i les forestals podríem tindre enormes superfícies lliures de material combustible que tants maldecaps ens donen i tindríem uns productes naturals d'infinites aplicacions, quan pel que respecta a la llavor -garrofí- s'estava acudint a les importacions.

És curiós que des de temps immemorials per al Ministeri d’Agricultura el nom oficial del fruit era «garrofa» així, en valencià-català. Quina cosa més rara, no? Es devia al fet d’haver-lo de distingir d'una altra lleguminosa, anual, que té per nom «algarroba» també i al fet que la producció està concentrada a les nostres terres. De la primera mitat del segle XX una anécdota d'un representant del Ministeri de visita a Castelló que escoltant els llauradors va voler quedar bé i els va suggerir que per a l'any següent sembraren llavors de les millors garrofes. Ni sabia que estava tractant amb un arbre.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de notícies destacades

Els governs de Catalunya, les Illes Balears i València farien bé d’estimular el cultiu dels garrofers, mirant d’assegurar als productors uns ingressos mínims per tal que si la conjuntura fora desfavorable no s'abandonara el cultiu. Els responsables de la política agrària, tant a Brussel·les com a Madrid, han de comprendre que no és el mateix criar un arbre per a 300 anys que una hortalissa per a 3 mesos o 2 anys.

Els beneficis ambientals, l’ocupació dels pobles d'interior, la descongestió de les ciutats, la reducció del transport marítim per les importacions i més coses, compensaran de sobra el cost per a les administracions en les anyades en què els ingressos per les produccions no arriben a cobrir les despeses de cultiu.

Ja tarden els departaments públics dels territoris esmentats en crear comissions d’estudi i elevar als organismes superiors unes propostes que acaben definint una bona política mediambiental, agrícola, comercial i ocupacional que acabe beneficiant tota la societat, tenint per centre l’humil, i alhora majestuós, garrofer.