Tal dia com hui del 1918 es van soterrar les 22 víctimes (21 xiquets i un adult) de la tragèdia del Cine de la Paz de Castelló de la Plana

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1918 es van soterrar les 22 víctimes (21 xiquets i un adult) de la tragèdia del Cine de la Paz de Castelló de la Plana
Tal dia com hui del 1918 es van soterrar les 22 víctimes (21 xiquets i un adult) de la tragèdia del Cine de la Paz de Castelló de la Plana

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 19 de novembre del 1918 es van soterrar les 22 víctimes (21 xiquets i un adult) de l'estampida a la platea del Cine de la Paz de Castelló de la Plana en un acte multitudinari que va omplir el centre de la ciutat.   

A l’Ajuntament van arribar telegrames de condol de tot l'Estat. La ciutat va ser coberta de crespons negres i el seguici fúnebre va recórrer els principals carrers per acabar a l'Hospital Provincial. Totes les víctimes van ser enterrades juntes en un panteó del Cementiri Vell. Allí figura una inscripció amb el nom dels morts.

La vesprada del 17 de novembre del 1918, plovia a bots i barrals, feia fred i els carrers eren un fangar, així que moltes famílies van optar per enviar els seus fills al cèntric Cine de la Paz, inaugurat deu anys abans i situat a la cantonada dels carrers d'Asensi i d'Herrero. Feia només deu dies que les autoritats havien acordat reobrir els espectacles públics, després d'uns mesos sense activitat a conseqüència de l'epidèmia de grip. Hi havia ganes de cinema i molts infants van anar a les 15.30 hores a veure la pel·lícula de la sessió infantil. La majoria ho van fer sols, alguns acompanyats dels seus germans grans. 

Bona part de les víctimes d’aquella tragèdia eren espectadors de la platea principal i van morir a causa d’una estampida provocada per una falsa alarma. L’únic adult mort va ser el jove Pasqual Escoín, veí de Benicàssim (la Plana Alta). Seria la primera víctima identificada.

Segons la premsa de l’època, la relació de xiquets i xiquetes morts (d’entre 7 i 14 anys) en aquella tragèdia és aquesta: Evarist Ferrer Escudero, Josep Aragul Domènech, Pau i Juli Jimenez Delforn, Josep Agost Breva, Pere Mitjavila Aldaba, Carmeta Vidal Llop, Vicent Navao Sidró, Elies Fajardo Esteve, Francesc Miralles Campos, Guillem Marqués Fierro, Ramon Martinez Nos, Felip Sobado Morales, Pasqual Sos Pesca, Antonio Porcar Ferran, Vicent Garcia Arnal, Blai Castillo Benedito, Francesc Bayod Cervera, Josep Cervera Llop i Vicent Vicent Bayo. Bonaventura Aller Martí va morir a l’hospital l’endemà del succés. Tots tenien entre huit i dotze anys, i eren veïns de la capital de la Plana.

L'exterior del Cine de la Paz de Castelló de la Plana a principis del segle XX  | Fototeca Heraldo de Castellón. Ministeri de Cultura

El Cine de la Paz era una de les principals atraccions de la ciutat. Segons els diaris, aquell dia s’exhibia la pel·lícula Los huérfanos del puente de Nuestra Señora, adreçada al públic infantil, i la sala presentava un ple absolut. La forta tempesta que, des de primera hora, assotava Castelló va provocar un tall elèctric que no tan sols va interrompre la pel·lícula, sinó que va deixar la sala totalment a fosques. Els xiquets cantaven mentre esperaven que continuara la sessió. Aleshores, una veu d’home procedent d’una llotja va cridar «Foc, salve’s qui puga!» i tot seguit hi va haver una estampida d’espectadors aterrits. No van servir de res les indicacions dels acomodadors del cinema que tractaven de tranquil·litzar els xiquets, que presos del pànic fugien desesperats atropellant tot aquell que es posava en el seu camí. Així doncs, les víctimes van morir trepitjades o asfixiades per la incontrolable massa de gent. 

Entre la munió, es trobaven dos soldats que van tractar de reordenar els infants cap a les altres eixides habilitades, atés que no se sap per quina raó tots es van col·lapsar en una sola eixida, la situada al carrer d'Asensi. Així en van poder salvar molts, però en un moment donat un dels soldats, Pasqual Escoín, va caure d'esquena per les escales amb un xiquet en braços, i va quedar així sepultat sota la multitud. 

Mentrestant, notícies contradictòries corrien com la pólvora entre els castellonencs; uns deien que s'havia incendiat l'edifici, unes altres que s'havia enfonsat la galeria. Els rumors van fer que la ciutadania correguera atemorida al lloc dels fets amb la incertesa de veure a algun familiar entre els damnificats. Eren les 16.30 hores i, malgrat el diluvi, desenes d'homes i dones corrien pels carrers de Castelló de la Plana en direcció a la plaça de la Pau. Una onada de solidaritat va inundar la ciutat al mateix temps que el diluvi banyava els carrers i provocava una nova apagada elèctrica que va durar tota la nit i va tenyir l'escenari amb la foscor més solemne. Donada la incapacitat de l'Hospital Provincial per a assistir tots els afectats, el veïnat va obrir les portes de les seues cases per acollir els ferits segons anaven sent rescatats i mentre arribaven metges i practicants. Però malgrat els esforços, moltes de les víctimes van morir a les cases on havien estat traslladats. 

Només la intervenció de Pasqual Escoín i d’un bomber anònim, que va rebentar una paret a colps de mall, van evitar un nombre més gran de víctimes.

Castelló de la Plana, llavors una  ciutat de 35.000 habitants, va viure l’enterrament amb un dol d’una intensitat extraordinària. L’autor de la falsa alarma que va provocar la tragèdia no va ser mai identificat.

 

Fonts: Elena Aguilar, «100 años de la tragedia del cine La Paz en Castellón», El Periódico Mediterráneo, 2018 / «Castelló homenatja les víctimes del cinema La Pau en el centenari de la tragèdia», La Plana al dia, 2018 /