Són els drets

per Antoni Llorente

Tribuna

Són els drets
Són els drets

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Segurament, hauríem de remuntar-nos a l’època prèvia a l’Estatut d’autonomia, allà cap a finals dels anys 70 del segle passat, per trobar una qüestió política capaç de generar un consens tan ampli com el clam per un finançament just que des de fa anys reivindiquem les valencianes i valencians.

Aquest dissabte tornem a eixir als carrers de Castelló, València i Alacant organitzacions sindicals, partits polítics, empresaris, i més de dues centes entitats cíviques i socials per visibilitzar, una vegada més, que es tracta d’una qüestió política i social de primer ordre a la qual el govern espanyol actual ha de donar una resposta basada en l’equitat i la justícia. En la memòria de molts de nosaltres encara està molt present la multitudinària manifestació de 2017 a València, que va ser un crit clar i contundent que el govern en aquell moment de Mariano Rajoy no va tindre la voluntat d’atendre. Esquerra Unida del País Valencià estarem este dissabte al carrer, com també ho vàrem estar fa quatre anys.

Quan parlem de finançament cal deixar clares diverses qüestions, com ara que no és aquest un assumpte de mirar-se el melic, d’insolidaritat, de visió parcial del que hi ha en joc, tot al contrari, tenim ben clar que cal revisar el sistema en el conjunt de l’Estat, que cal arribar a acords i consensos, de la mateixa manera que no volem ser més que ningú però tampoc menys que ningú en un context on les competències de les CCAA al llarg dels anys han anat ampliant-se en pilars fonamentals per al benestar de les persones. I davant d’això hi ha una realitat incontestable avalada per diversos informes d’experts: els valencians i les valencianes conformem l’única comunitat autònoma pobra (amb una renta per càpita 12 punts inferior a la mitjana) que aportem al conjunt de l’Estat, una anomalia que podem xifrar en més de 1.300 milions d’euros anuals i que òbviament, genera desigualtats.

També hem d’aclarir que no estem parlant únicament de diners des d’una perspectiva economicista, estem parlant de drets. Volem que els nostres majors, que els nostres xiquets i xiquetes tinguen els mateixos drets tant ací com a la resta de l’Estat, no podem córrer la mateixa cursa i anar amb els peus lligats. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la dura pandèmia que encara estem vivint és que ens calen uns serveis públics de qualitat, una sanitat universal que promoga la salut, una educació amb recursos suficients i gratuïta, en definitiva, tot un conjunt de serveis fonamentals per gaudir d’una vida digna i per als quals ens calen recursos.

Afortunadament, hem de fer constar la decisió i encert del govern del botànic que, any rere any, amb eixa partida d’ingressos reivindicatius apostem perquè la situació d’infrafinançament no tinga un efecte negatiu en la ciutadania, però cal posar una solució a la qüestió més enllà de voluntats temporals, per molt fermes que siguen, i no valen excuses. Els fons europeus que disposarem per eixir de la crisi no es poden convertir en l’escut per a no canviar i consensuar el sistema. A més a més, un millor sistema de finançament és la millor garantia per a una recuperació justa i per a evitar conflictes socials i territorials que acaben afectant la vida de les persones. No és només el finançament, són els drets de totes i tots nosaltres.