Superada la carència singular

per Núria Cadenes

Tribuna

Foto Daniel Garcia-Sala | Diari La Veu
Foto Daniel Garcia-Sala | Diari La Veu

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Fa temps que hi penso, i miro de plantejar el problema als meus amics. Es tracta d’això: el País Valencià actual no té una novel·la pròpia.

No hi he posat cometes, a la citació. Ho he fet a posta i no pas per a apropiar-me-la (quina inútil pretensió!) sinó per mirar de cridar l’atenció, per constatar com de xocant pot ser avui l’antiga (i raonada) afirmació, per aconseguir que algú, en llegir-la, exclami un però què s’empatolla, ara, aquesta?

L’any 1972 (i, per tant, aviat en farà cinquanta: poca broma) Joan Fuster llançava aquest crit d’alerta des de les pàgines de Serra d’Or. L’article es titulava «Una carència singular» i començava amb les línies que li he manllevat sense cometes. Després de la dràstica afirmació, Fuster hi desgranava el raonament i lligava la mancança a factors externs a l’estricte fet literari. Tot va lligat, certament, i, per a aquesta anàlisi, examinar la literatura fora del context humà que la genera, fora de la llengua que li dona trama i ordit, ens seria un exercici de banal inexactitud. En tot cas, Fuster trobava que «aquest material humà que designem amb l’etiqueta de ‘societat valenciana’ no ha sabut ni volgut ‘veure’s’: mirar-se a l’espill». No ho havia sabut fer, si més no. Ni en el camp de la narrativa ni en l’econòmic ni en el de la llengua ni en el dels compromisos cívics ni en cap altre: la regla general, deia, «és la tàctica de l’estruç: ficar el cap sota l’ala».

I per això no hi havia novel·la valenciana: per a no haver-se, haver-nos, de mirar.

Sempre és interessant llegir Joan Fuster (rellegir-lo, que, si seguim el seu famós aforisme, és l’única manera seriosa de llegir). També per la part que, passats cinquanta anys, ens aporta en perspectiva. Perquè aquella inexistència amarga, aquell desig com a necessitat veritablement imperiosa, aquella constatació del buit que hi havia i que obligatòriament s’havia de suplir si no volíem simplement i tristament acabar deixatats en el no-res cultural (i, per tant, social; i, per tant, polític; i, per tant, tot), ja ha estat superada.

No cal, però, fer ara volar coloms ni sortir en processó de carnestoltes per a festejar-ho amb timbals i dolçaines en fanfàrria: això que avui podem celebrar és conseqüència del pas del temps combinat amb el picar pedra cultural, la insistència, la resiliència, la reconstrucció conscient i contra l’evidència de la demolició també conscient a la qual s’havia sotmès la identitat (i, amb ella, les possibilitats) del País Valencià.

He escrit que «és conseqüència» i gairebé se m’hi escapa un «lògica» al seu costat. Per sort, he frenat a temps. Perquè no sé si en el nostre cas en general, i en el cas valencià en particular, la lògica, en el sentit d’encadenament racional de les coses, hi té gaire res a veure. Al capdavall, si tan sols atenguéssim la lògica com a relació de conseqüència entre fets o enunciats, col·locant ordenadament a sobre de la taula tantes malvestats com ha hagut de viure aquest poble (i, amb ell, la llengua que li dona entitat i que el vertebra), avui ja no hauríem de ser aquí aprofitant l’avinentesa del dia del llibre valencià per a parlar de la literatura catalana que es pensa i que es fa i que s’escriu des del sud invicte.

Ja hauríem hagut de desaparèixer de la faç de la terra, ben mirat, seguint la lògica i atenent també la sort magra que han tingut la resta de llengües sense estat de la nostra contemporània Europa occidental. En canvi, però, i en contra d’allò que es podria inferir lògicament dels esdeveniments precedents, aquí ens tenen i aquí ens tenim.

Aquesta espècie de miracle que som. 

En aquell article famós, Joan Fuster hi repassava possibilitats novel·lístiques valencianes, com una carta als Reis literaris de l’Orient, com una incitació a la creativitat (que funcionava: un dia va demanar per què no hi havia cap novel·la sobre la Revolució del Petroli, i pam!, la Isabel-Clara Simó ens va regalar la inoblidable Júlia), i, en la llarga rastellera de temes i motius, hi trobava de tot i bo. Per si de cas tinguéssim, especialistes com som a menystenir-nos encara, la temptació de negar-nos l’evidència, podríem jugar al tengui-falti amb la llista que aleshores ens va fer el pensador de Sueca i constatar, cadascú segons coneixences, lectures o referents, fins a quin punt ha estat ja completada. Vejam: hi citava l’efusió de l’estraperlo, el drama de l’emigració a Europa, El viudo Rius d’Alcoi o d’Elx o del Grau de València (indústria de començament de segle XX i crisi econòmica i conflicte social i crema d’esglésies), «la lumpenepopeia de l’OAS a Alacant o dels croates feixistes a Carcaixent, l’erotisme litoral i l’especulació de terrenys i de botigues que hi introdueixen els turistes, la desolació del secà, els negocis tèrbols de la nova burgesia ascendent i els tristos negocis de la burgesia descendent», i la guerra i la postguerra i els estudiants maoistes i «el clero amb amenes variants» i... Què us en sembla? Si no fos que és paradigma de l’escèptic racional, gairebé podríem pensar que Fuster feia la llista mirant què li augurava una màgica bola de vidre.

Què ens augurava. És a dir, aquest nostre present incomplet encara però tan ric ja de tons i de matisos que bé mereix, de tant en tant, que ens aturem un moment a palesar. Sense cofoismes, és clar, que serien irreals i que paralitzen. Sense la simplista tirada a l’automenyspreu, també. Perquè el fet és que avui, al País Valencià, s’hi escriu molt i s’hi escriu bé. Cada vegada més desacomplexadament. En català, és clar.

Narrativa, també.

Senyal, potser, que ja no amaga el cap sota l’ala. O no tant.

Tant de bo.