La fascinació pel volcans (7)
El poeta al volcà
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Quan Johann Wolfgang von Goethe aplegà a Nàpols a finals de febrer del 1787, després d’una estada de quatre mesos a Roma, ja havia decidit que volia guaitar dins del Vesuvi, que volia contemplar amb els seus ulls aquell «meravellós espectacle». El 2 de març, amb l’amic i company de viatge Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, va ascendir tan amunt com era possible: «Finalment assolírem el vell cràter, ara tancat del tot, i ens trobàrem amb la lava recent de feia dos mesos, de quinze dies i, fins i tot, de cinc dies, ja refredada. Arribàrem al cim recorrent un tossal volcànic acabat de formar: fumejava pertot. El fum anava en direcció contrària a nosaltres i jo em vaig decidir a pujar fins al cràter.». Llavors, tal com recrea Susan Sontag a L’amant del volcà (1992), el monstre va respirar de nou i de les entranyes en va sorgir un tremend i eixordador rugit, i de les profunditats de la caldera s’alçà un núvol brusent de vapor i pols, i centenars de pedres grans i petites foren llançades a l’aire, i Goethe hagué de retrocedir. El 6 de març van tornar a intentar-ho, a pesar de la duresa del camí: «Tischbein, en aquest punt, va sentir àdhuc més viva la seua repugnància pel volcà; aquest monstre, a més de bèstia, amenaçava també de ser perillós.» Aquesta vegada, junt amb un guia, van atènyer el llavi de l’enorme boca: «De sobte, féu un bram i una descàrrega formidable ens passà per damunt dels caps […]; les pedres més petites començaven ja a crepitar quan nosaltres, sense reflexionar que encara teníem un tros per davant, contents d’haver superat el perill, assolírem el peu del con, mentre encara nevava cendra, que ens enfarinava els capells i les esquenes.» El 20 de març hi va regressar per tercera volta per tal d’observar un torrent de lava que es precipitava sobre Ottaviano: «Per més que parlem d’una cosa, les seues característiques especials no se’ns revelen fins que no les veiem directament.»
Diu Sontag que Goethe, que ja no era jove, sinó un home de trenta-sis anys en excepcional bona forma, s’havia enfrontat com calia al drac que exhala foc, tot tenint en compte que William Hamilton, el vell cavaller anglès, ho feia amb regularitat. A més, era el que qualsevol turista fort i sa havia de dur a terme quan venia a Nàpols, malgrat que no li semblara agradable; de fet, els nadius, tan amants del plaer, mai no s’enfilaven amunt per iniciativa pròpia. Definitivament —continua—, allò era un esport per a estrangers i, d’entre els estrangers, més aïnes per als britànics, tan refinats i tan animals alhora: «Si no existiren, ningú no els hauria inventats mai. Tan excèntrics, tan superficials, tan reservats. Però com es diverteixen. Un ha d’intentar divertir-se com ells.» Mentre baixava del volcà, Goethe havia pogut comprovar que els voltants eren un veritable paradís que contrastava força amb l’infern que acabava d’explorar: «He sentit com un contrast així d’enorme basta per torbar els nostres sentits. L’horrible a la vora del bell, el bell de l’horrible, s’anul·len entre si i acaben produint una sensació d’indiferència. Sens dubte, el napolità seria un altre home si no se sentira presoner entre Déu i Satanàs.»
Plenitud creadora i capacitat anihiladora, de nou la contraposició, sempre present en el paisatge del Romanticisme: d’una banda, la visió acollidora i somiada, una visió que cerca la integració, la fusió, de l’home en l’entorn sense abandonar el misteri que hi habita; d’altra banda, la del perill amagat en qualsevol racó, la de les forces desbocades i destructores, la que mostra la seua grandesa i la nostra petitesa. En el fons, tot i els avanços i els filtres mediàtics, que en general tendeixen a la banalització, resten aspectes semblants en la manera com nosaltres, avui, ens endinsem en indrets pròxims o llunyans, o veiem a través dels mitjans imatges de llocs espectaculars o devastats per catàstrofes naturals. El mateix anhel d’immensitat, de sorpresa, d’emocions, però també la por i el desconcert, bateguen encara en nosaltres amb intensitat.
[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 15 de juny del 2015, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]