Breu defensa de la sintaxi (reflexions d’un friqui)

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

Breu defensa de la sintaxi (reflexions d’un friqui)
Breu defensa de la sintaxi (reflexions d’un friqui)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 In memoriam Joan Solà

La indiferència que alguns docents de llengües senten envers la sintaxi està ben lluny de ser justificada, si tenim en compte que la paraula sintaxi prové del grec clàssic σύνταξις i significa «ordenació». De fet, la sintaxi es definix com aquella part de la gramàtica que ens ensenya a ordenar correctament les paraules per tal d’expressar els nostres pensaments i, difícilment, hi pot haver raonaments i judicis vàlids on no hi ha un orde previ que els estructure:

Ubi ordo non est, chaos regnat 
[On no hi ha orde regna el caos].

El matemàtic francés Laurent Lafforgue (Medalla Fields 2002) està convençut que l’abandonament i el menyspreu de l’anàlisi sintàctica és una de les causes principals de l’ensorrament de la capacitat de raonament i de respecte a les lleis de la lògica que els professors de matemàtiques i de ciències constaten entre els alumnes, tant a l’institut com a la universitat. En efecte, com diu Lafforgue, la sintaxi és, ja des de l’escola primària, el fonament de l’aprenentatge del raonament i de la lògica, no d’una lògica mecànica, sinó d’una lògica fina i subtil, l’aplicació de la qual és inseparable de la comprensió del sentit de les oracions.

D’altra banda, des del punt de vista epistemològic, com afirma el filòleg Ignacio Bosque, és evident que l’objectivitat de la sintaxi no és equiparable a, per exemple, la de les matemàtiques. Però, tot i això, també és prou evident que el fet que un determinat segment lingüístic siga subjecte gramatical o complement directe d’una oració, que la forma pronominal li estiga en cas datiu o acusatiu, no són mers fets opinables que depenguen de l’opinió lliure i arbitrària de l’estudiant. O siga que la sintaxi sembla tindre un punt de rigor i d’objectivitat que l’acosta a disciplines tals com les ciències empíriques, la lògica o la matemàtica.

A pesar de tot açò que hem afirmat, ara i adés, com la cançó de l’enfadós, arriba a oïda dels sacrificats docents de lletres aquella fressada pregunta que solen fer alguns alumnes amb poques inquietuds culturals: ¿Per a què servix la sintaxi? Estos solen ser els mateixos que pregunten insistentment al professor de Matemàtiques per què han d’aprendre a operar amb logaritmes, sinus i cosinus. Jo, per la meua banda, tot com l’entranyable professor José Luis González, estic convençut que la sintaxi servix per a la mateixa finalitat que els mots encreuats, els autodefinits o els sudokus: per a pensar i raonar. Entre altres motius, perquè s’ocupa de l’orde de les paraules dins de l’oració. Com diu González, qualsevol parlant pot entendre la diferència entre estes oracions aparentment iguals:

a) Vaig comprar car eixe xalet.
b) Vaig comprar eixe xalet car.
c) Vaig trobar la gàbia buida.
d) Vaig trobar buida la gàbia.

En el supòsit a) m’enganyen com a un caragol i en el supòsit b) sembla que estiga podrit de diners. En el supòsit c) vaig trobar una gàbia que tenia buida, mentre que en el d) vaig trobar la gàbia, però l’animal que hi havia dins ha escampat el poll. Tanmateix, no tots són capaços d’explicar eixes subtils diferències de significat. El qui va aprendre què és un complement predicatiu i per a què servix sabrà argumentar tot això de forma clara i convincent.

Per tant, podem concloure que la sintaxi servix per a pensar millor i amb més rigor, com els sudokus, els autodefinits i els mots encreuats. I també servix, com afirma González, per a jugar. ¿Què preferiu: «gorres de viatge» o «viatges de gorra», «ser una persona pobra» o «ser una pobra persona», «els polítics que servixen el poble» o «els polítics que se servixen del poble»?

Ja sé que el que diré tot seguit vos sonarà una mica friqui (de fet, tots els amants de la sintaxi som prou friquis), però la sintaxi resulta ser com una mena de joc d’escacs que podem jugar sense tauler ni peces i amb les mans en les butxaques. La vida quotidiana ens oferix la possibilitat de jugar diverses partides tots els dies: des del pare que, esbufegant, diu al seu fillet: «¡Nano, m’has fet córrer massa!»; fins aquell eslògan publicitari que acabe de vore en l’aparador d’una agència immobiliària i que deia: «Fes realitat els teus somnis»; o aquell altre d’una caixa d’estalvis valenciana molt coneguda que afirma rotund: «On toca estar».

Comptat i debatut, la sintaxi ens ensenya a raonar amb un mínim de rigor i, a més, ens fornix l’utillatge metalingüístic imprescindible per a reflexionar amb, des de i sobre la nostra pròpia llengua. També ens servix per a aprendre, amb eficàcia, els fonaments constructius de les altres llengües. L’entranyable sintaxi és una activitat que referma la nostra convicció íntima en la racionalitat de l’ésser humà (totes les llengües del món tenen sintaxi) i ens permet evadir-nos dels nostres enutjosos assumptes quotidians. És molt útil per a la comprensió i el desenvolupament dels llenguatges informàtics de programació, perquè estos s’organitzen d’acord amb una sintaxi feta a imatge i semblança de la sintaxi de les llengües naturals (per exemple: if x=0 then print «error»). Està indubtablement en la base de la sintaxi de les proposicions de la lògica matemàtica i en el nucli de l’emergent intel·ligència artificial. Ens ajuda moltíssim a millorar la claredat i la pulcritud de la nostra prosa i constituïx una magnífica ferramenta per tal de mantindre ben moblat el nostre cabet. També ens ajuda a posar en moviment les nostres neurones i, així, mirar d’evitar que les malalties neurodegeneratives irrompen en la nostra vida massa d’hora. ¡Vos anime a practicar-la cada dia!

Com deia el nostre Joan Fuster:

La sintaxi és el pensament: com més pulcra siga la sintaxi, més net el pensament.