«Los tenemos por más muelles»
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
El dissabte passat hi hagué una manifestació a Castelló, València i Alacant per a reclamar un finançament just per al País Valencià. Bé. Es suposa que a una manifestació així tothom que es sentira discriminat pel demostrat infrafinançament hauria d’haver assistit perquè, d’aquell depén tindre millor sanitat, millors escoles, millors carreteres, millors serveis públics, etc. Qui no reclamaria, doncs, enèrgicament alguna cosa així? Els valencians.
Jo vaig assistir. Quan vaig sortir de Rafelbunyol pensava que la ciutat de València estaria de gom a gom. Pensava on podria aparcar millor, per quins carrers podria arribar al centre més fàcilment. Pensava també en quanta gent coneguda em trobaria. A dins del meu cap tornaven a retronar els crits, els càntics, els xiulits, les músiques d’altres manifestacions reivindicatives. Imaginava trobar una València a rebentar de gent, fins i tot, pares amb els fills de la mà o tirant el carret de l’infant, un soroll energètic que volia demostrar als de Madrid (sempre Madrid) que ací, al País Valencià, hi ha certes coses que són, per a tots, intolerables i que no estem disposats a suportar, un pressupost més, la ridiculització de tot un poble.
Il·lús de mi, ai! La primera sensació que vaig rebre era la d’estar a un soterrar i, tal com es feia de nit, aquella sensació augmentava d’intensitat. El silenci, tothom raonant amb veu baixa, la poca densitat humana, el gran espai entre caminants, el desinterés dels vianants que prestaven més atenció als aparadors de les tendes que no a qui circulava per la calçada entre voreres. No era rebuig ni menyspreu, no, era alguna cosa pitjor, era desinterés, malgrat saber de què anava allò. Els partits polítics, darrere les seues pancartes reivindicatives, no eren ni una remota representació del que són al País. Compromís portava una representació, podríem dir, quasi digna, Ciutadans, una dotzena, Podem, res de res, el Partit Popular, anecdòtic i el PSPV... a molt estirar n’eren unes seixanta persones. No es mobilitzà ni la militància. A qualsevol agrupació local en solen ser més els afiliats que els qui desfilaven allí. Els càrrecs públics? Desapareguts llevat dels qui, sí o sí, havien d’estar allí. Quants en tenen Compromís, Ciutadans, Podem, el PP, el PSPV als ajuntaments, les diputacions, la Generalitat? On eren tots ells, encara que sols ells? Ni això.
Així no anem enlloc. El que volgué ser un exabrupte a Madrid no arribà a ser ni tan sols una pantomima, en el sentit estricte de la paraula. Va ser un gest com dient: «d'acord, però no t’enfades. Havia de fer-ho i ja està, demà ens veiem i esmorzem junts».
No he estat mai partidari de la violència, ni ho soc ara ni ho seré mai, però cada vegada resulta, per evident i repetitiu a les democràcies, que si aquestes no veuen foc i fum, destrosses pels carrers i violència gratuïta no fan cas de les reivindicacions per justes que siguen. Està clar que els antisistema aprofiten qualsevol excusa per a fer de les seues. Per a ells és el mateix una reivindicació política, social, laboral o un resultat de futbol per a tapar-se el rostre i començar a trencar aparadors, mobiliari urbà, incendiar contenidors de fem i posar barricades als carrers. Per a ells tot aprofita per a dir: estem ací i anem a per vosaltres. No estic incitant a eixa via, simplement estic intentant que algú pense si és eixe el mètode a què cal arribar per a fer-se escoltar perquè, potser, algú sí que ho pense i acabem veient-ho als nostres carrers més prompte que tard. Després, es criticarà, clar, però ningú recordarà que quan es demanà allò pacíficament ningú no va fer cas.
Allà, a l’altiplà, sempre han tingut molt clar que ací, al País València, abans regne, sempre hem estat uns figues: Unos muelles, per tant, res a tindre en compte i només quan la gent s’ha revoltat, siguen agermanats, siguen maulets, allà s’han dignat girar la cara cap ací. Si la història servix d’alguna cosa, és precisament per a treure'n conclusions i formar-se un criteri de present i de futur perquè, fora d'això, no passaria de ser una mena de còmic.
El País Valencià, està clar que no reclama el seu, intenta recaptar el que tinguen a bé li donar-li d’allà i, gràcies.