Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 24 de novembre del 1918 el jurista, empresari i financer Ignasi Villalonga i Villalba va causar un gran escàndol per parlar valencià en una reunió de «forces vives» a l’Ateneu Mercantil de València.

Nascut a València el 13 de juliol del 1895, era fill de José María Villalonga Peris, propietari de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València (CTFV), creada per ell mateix a principis de segle per integrar totes les companyies preexistents. Va ser alumne del col·legi dels Jesuïtes i va estudiar Dret a la Universitat de Deusto, a Bilbao, on es va llicenciar el 1914. Influït per l'incipient desenvolupament del nacionalisme basc, del qual va ser testimoni en aquesta etapa, i pel pensament catalanista de Francesc Cambó, va defensar a la Universitat Central de Madrid la tesi doctoral, titulada Règim municipal foral valencià. Els jurats i el consell, en la qual posava de manifest el seu interés pels temes foralistes i el nacionalisme liberal. El 1916 va tornar a València per treballar a la CTFV i va obrir amb Joaquim Reig un despatx d'advocats, ocupant-se fonamentalment dels negocis familiars.

No se li coneix cap significació política destacable fins al 1917, quan es va afiliar a la Joventut Valencianista. Aquest mateix any es va incorporar a la delegació que va viatjar a Barcelona, en resposta als intents d'establir una plataforma valenciana per a la Lliga Regionalista de Catalunya de Cambó. El 1918 fou un dels fundadors de la Unió Valencianista Regional, grup valencianista clarament burgés, i en certa manera paral·lel a la Lliga. La seua aparició va tindre un gran impacte, entre altres motius perquè els mitjans econòmics del grup de Villalonga possibilitaren la compra del diari La Correspondencia de Valencia, que del 1918 al 1923 va dotar el valencianisme d'una tribuna d'opinió quotidiana per a la difusió de les seues idees.

El novembre del 1918, la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista Regional van signar la Declaració Valencianista. Per primera vegada es declarava, a la segona base, el dret dels valencians a formar un Estat amb constitució pròpia, dins la Federació Ibèrica. «Esta personalitat [valenciana], pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista». Villalonga va ser l'encarregat d'escriure en defensa d'aquest punt de la Declaració, afirmant que «Espanya no és una Nació, és tan sols un Estat», manifestant-se defensor d'un Estat Valencià, que no fora una mera descentralització administrativa, amb Estatut, Assemblea escollida democràticament i un poder executiu escollit per sufragi directe, sense descartar la federació o integració de Països Catalans, i sense defugir «les conseqüències que este fet [la federació catalana] poguera portar». 

L'impacte assolit va ser molt important, perquè va obtindre el suport tant dels sectors més burgesos com del valencianisme republicà i d'esquerres, i fins i tot va repercutir en el blasquisme, on una part dels joves va crear la Joventut Republicana Nacionalista.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de notícies destacades

Durant la dictadura de Primo de Rivera, i davant la impossibilitat de dedicar-se més visiblement a la política, es va lliurar als negocis. Fou president de la Cambra de Comerç de València el 1928-1930 i de la Junta d’Obres del Port de València, i va promoure la creació del Centre d'Estudis Econòmics Valencians el 1929. Un dels objectius del centre era la creació d'un «criteri econòmic valencià», unes directrius meditades per tal de construir un conglomerat financer-productiu que donara viabilitat a una societat valenciana desenvolupada i pròspera, que trencara amb el sucursalisme. 

El 30 d'abril del 1927, després d'una conferència pública, pronunciada en valencià, sobre l'economia de València en la qual va defensar la professió de banquer com una forma més de servir a la societat, un grup econòmic encapçalat per ell va comprar accions del Banc de València —fundat en 1900 per financers i bancs asturians—, perquè, segons el seu discurs, «la concentració capitalista porta les grans societats bancàries, primer bancs estrangers i després espanyols, però no de València, i hui dia, dels deu bancs que operen ací, ni un només és valencià».

Aquell mateix any,  Villalonga va entrar a formar part del Consell d' Administració del Banc de València, atés que era un dels majors accionistes. D'aquesta manera, un banc secundari, va esdevindre la primera entitat valenciana, amb una ràpida expansió i amb grans ramificacions industrials i financeres, com ara l'adquisició del Banc de Castelló o el control del Banc Internacional d'Indústria i Comerç, el 1932. Com a representant d'aquesta entitat, Villalonga va entrar en la Compañia Española de Petroleos.

Amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i el restabliment de l'activitat política, els antics companys del valencianisme es dividiren entre els partidaris de la República, majoritaris, i els que com Villalonga i Reig eren més partidaris de conservar la monarquia, tot i que reformant-la democràticament. Malgrat tot, tal com reconeix Adolf Pizcueta a les seues memòries, Villalonga va finançar a l'ombra projectes com la revista El Camí, que es comença a publicar el 1932, o la col·lecció L'Estel. També fou un dels signants de les Normes de Castelló del 1932.

La Unió Valencianista era l'únic partit que havia resistit bé l'aturada forçada de la dictadura primoriverista. Tanmateix, quan es va proclamar la Segona República, Villalonga va ingressar en la Dreta Regional Valenciana, tant per pressions familiars com en reacció a les animadversions que s'havia guanyat dins del valencianisme. Fou diputat a les eleccions del 1933, representant en el Congrés al Bloc Popular Agrari, integrat en la CEDA, i una altra vegada el 1936, sempre per la circumscripció de Castelló de la Plana.

Quan es va suspendre la Generalitat de Catalunya pel suport del Govern a la revolució d'Astúries del 1934, Cambó el va cridar perquè ocupara el càrrec de governador general i president de la Generalitat de Catalunya, l'octubre del 1935. Quan es va produir el cop d'estat del 1936, Villalonga ja era a Navarra, amb la seua família, i amb l'aleshores líder de la sublevació, el general Mola. Va col·laborar en l'organització econòmica de la zona revoltada encarregant-se, com a representant de la Compañia Española de Petróleos, d'assegurar els subministres de combustible per als rebels.

Després de la Guerra Civil va abandonar l'activitat política i va reorganitzar el Banc de València, que va dirigir fins que va cedir la presidència a Joaquim Reig el 1964, i el Banco Central, que va dirigir del 1943 al 1970. Des dels seus càrrecs va impulsar la creació del consorci Bancor, va fundar nombroses empreses de subministraments i obres, com Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Compañía Española de Petróleos (CEPSA) i Dragados y Construcciones, totes vinculades als projectes d’infraestructura impulsats pel règim franquista.

Malgrat la col·laboració durant la guerra, Villalonga es va negar a acceptar la cartera d'Hisenda que en diverses ocasions li va oferir el dictador Franco, ni tampoc el títol nobiliari que li volgué concedir per les obres de Saltos del Sil, considerant que sols la monarquia podia atorgar títols.

Fou president del Consell Superior de Cambres de Comerç. També va crear la Fundació Ignasi Villalonga, dedicada als estudis econòmics. El 1956 l'alcalde de València, el marqués del Túria, li concedí la Medalla d'Or de la ciutat i el va nomenar fill predilecte, acte en què Villalonga va fer ús del valencià en el seu discurs d'agraïment, demostrant que estava més enllà de les restriccions del franquisme. Aleshores es va obrir una etapa de reconeixements i homenatges de moltes corporacions de la ciutat: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, Associació Valenciana de Caritat, Real Societat Econòmica d’Amics del País, Ateneu Mercantil, Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat…

Ignasi Villalonga va morir a Benicàssim (la Plana Alta) el 4 de novembre del 1973.

Fonts: Pilar Navarro, «Ignasi Villalonga i Villalba», Memòria Valencianista / Mariano Sánchez, «Ignacio Villalonga y Villalba», Real Acadèmia de la Història / Andrés Hoyo, «Ignacio Villalonga Villalba», Finanzas para Mortales / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia