No n'hi haurà llengua sense política

per Eduard Ferrando

Columnistes

No n'hi haurà llengua sense política
No n'hi haurà llengua sense política

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

És habitual quan es parla de llengua que algú incorpore al seu discurs l'argument que els polítics fan servir el tema per traure rèdit electoral. Segurament és cert perquè és molt recurrent. Tanmateix, m'arriscaria a dir que la quantitat de vots que es poden aconseguir a través d'este argument és minsa o, si més no, no crec que els ajude a capgirar uns resultats d'entrada previsibles. De fet, són cada vegada més evidents quins són els temes que preocupen la ciutadania i que fan guanyar o perdre eleccions, i jugant-me-la de nou, diria que la llengua no entraria ni entre els deu primers.

Dit això, encara en quedem uns quants que ens preocupa i molt la salut de les llengües i que entenem que la nostra, com qualsevol altra, és fonamental perquè conté en cadascun dels seus sons i grafies una part de la nostra raó de ser, de la nostra història i de la nostra cultura. Caldrà cuidar-la, doncs. 

Tornem al tema. L'argument amb què he obert l'article frega a dos bandes la ingenuïtat i la bonhomia de qui l'exposa. Potser sí que fa mal que alguns en parlen de la manera que ho fan, però no oblidem que qui fa la política i l'aplica, desastrosament en alguns casos, són els polítics, i és obvi que sense una bona política lingüística que la protegisca la llengua no té res a fer. I més, en casos com la nostra, en què cal superar el concepte de minoritària que ens imposen i fer veure que realment ha esdevingut minorada militarment a través de tota la nostra història. De fet, fins i tot en períodes de pau social, la política lingüística ha anat en contra del seu desenvolupament, sobretot si pensem en el cas del territori valencià, cosa que l'ha empentat a una situació dramàtica difícil de revertir sense una, insistisc, política lingüística proteccionista i contundent.

El cas és que quan parlem de llengua no podem defugir el marc que ara mateix l'envolta. El català està en un evident procés de substitució perquè la llengua que l'empenta la dominen els parlants del territori i, per tant, no els en cal una altra per a comunicar-se. No perdem de vista tampoc que l'estat que ha de garantir-li un espai de protecció executa una acció política totalment tòxica que la castiga, potser sense exabruptes ni polèmiques, però amb un terrible desgast per, precisament, l'absència d'una política lingüística que protegisca les altres llengües oficials de l'estat. Una autèntica gota xinesa que fa servir el càstig de la ignomínia acusant els partits que no volen formar part d'un estat tan absurd, de fer bandera de la llengua mentre l'estat la ignora, la humilia i la rebutja. Podríem parlar, però no entraré hui, de les diferents estratègies polítiques envers la llengua dels diferents governs autonòmics, perquè caldria un llibre sencer, sobretot, en el nostre racó del territori lingüístic, el País Valencià.

Comptat i debatut, el tema de la llengua està sovint d'actualitat i sempre per la reducció de drets a què es veu sotmesa. Ara és una sentència contra la immersió lingüística que obliga a instaurar percentatges arbitraris, una altra que desactiva un recurs per a garantir els drets lingüístics o un pla de plurilingüisme en què ningú creu o les denúncies per segregació lingüística que tant han potenciat des de, curiosament, un partit polític com l'inoblidable Ciutadans (encara estan?). I per això hem de posar nom a les coses ja. Ara mateix es creu que ha de ser l'escola la gran protectora del futur de la llengua, mentre només un 1% dels jutjats valencians la fa servir; es parla que la immersió exclou els parlants castellans mentre es fa evident que és l'única forma d'inclusió possible perquè no hi ha processos de selecció de l'alumnat en base a l'origen lingüístic; es parla de tractar les dos llengües de la mateixa forma mentre és obvi que l'ús de la dominant (el castellà per a qui encara ho dubte) està més que garantit i es nega que l'autòctona, la que no ha estat imposada, necessita protecció... i tantes altres coses que vos convide a recordar. 

Refem-nos ja. L'espectre de la llengua és tan ampli que reduir només l'ús al context de l'escola és una tendència nociva perquè deixarem de banda molts altres àmbits. I malauradament, qui domina l'esmentat espectre són les institucions públiques regides per partits polítics, per tant, rebutgem els discursos absurds perquè requereixen arguments que s'acosten molt a la demagògia, i no perdem més el temps. Segurament ja anem tard i res canviarà el destí a què l'han abocat des de fa massa temps, però si encara queden polítics dignes caldria que els adreçàrem un missatge ben clar, en la llengua que vulguen: si algun partit polític es creu encara això de les nacions històriques que formen l'estat espanyol, que execute ja una acció política que protegisca un dels seus patrimonis o ens veurem abocats a, potser, el seu objectiu real: parlar-ne només una, gran i... lliure?