La immaduresa

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

La immaduresa
La immaduresa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La comoditat i la complaença contribueixen a incrementar la nostra immaduresa col·lectiva i ciutadana. De fet, constitueix ja un lloc comú entre polítics, no pocs intel·lectuals i altres comentaristes socials, glossar les virtuts de la ciutadania. Ens diuen que el poble, d'on emana la sobirania, és sempre savi, que no se l'enganya fàcilment, que sap discriminar i triar, que està constituït per ciutadans crítics, consumidors informats i gent sana i treballadora. Ens intenten convéncer que el que el poble decideix és sagrat, que els electors saben el que volen, que el seu veredicte expressa la bondat de la democràcia i evidencia la maduresa d'una ciutadania educada, moderna i solvent.

Però obliden dir que la democràcia és, abans de res, un mètode, amb el qual teòricament és possible fer triomfar qualsevol opció. Encara que sospitosament sempre acaben guanyant les mateixes opcions, que solen ser aquelles que, d'una manera o una altra, legitimen «pluralment» el sistema, conferint-li solidesa i arrelament. I també s’oblida esmentar que este poble afalagat i demagògicament adulat conté amplíssimes majories que a penes lligen llibres, devoren amb fruïció el fem televisiu, deambulen sense criteri per internet i voten sense prendre's la més mínima molèstia per saber què és el que estan votant. Els valedors de la maduresa ciutadana eviten preguntar-se per què hi ha milions d'electors capaços de triar una vegada i una altra a consumats corruptes, estafadors professionals, engalipadors de fira elevats a líders polítics, xerraires impresentables i indigents mentals de retòrica populista. Una pregunta incòmoda, certament, que els glorificadors del «popular» esquiven com a la pesta, perquè una resposta contundent els desemmascararia i faria veure el que són: complaents cambrers del poder. Perquè als poderosos els convé que es faça veure que el «Poble» no s'equivoca quan tria els gestors que aquells van posar com a reclam «democràtic» per a la ciutadania.

Així que, assumim-ho, una gran massa de la població està composta per ciutadans immadurs, i per immaduresa entenem no sols el desconeixement del context social i dels quals el manegen, no sols la ignorància de les prioritats del bé comú, amb els seus drets i deures, sinó també la falta del coneixement profund de l'individu mateix. Només així s'explica que els miserables individus que proliferen en la política, els negocis i la cultura resulten recolzats reiteradament en les urnes, en les audiències i en el consum. Només així s'entén que per a molts dels nostres conciutadans l'eixida a les crisis siga el nihilisme absurde, el sectarisme partidista, l'odi xenòfob o l'abandó indolent. Amb esta realitat cal bregar, perquè la veiem tots els dies i amb la seua pervivència compten els que volen que res canvie, excepte si ho fa per al seu propi benefici. És dur dir-ho, però sense maduresa no hi ha eixida, tan sols una espiral eterna de ximples útils i llestos aprofitats. Però costa tant madurar en una societat regida per xiquets perpetus! Eixe és el drama, perquè el context ho és tot. Aleshores sols hi ha una eixida raonable: fer que canvie el context apostant per la nostra maduresa personal i col·lectiva d’una manera militant i compromesa.