Netflix i el valencià: cal reclamar la nostra quota

per Joan Canela

Columnistes

Netflix i el valencià: cal reclamar la nostra quota
Netflix i el valencià: cal reclamar la nostra quota

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Reconec que quan vaig veure el famós vídeo del programa «Tarde lo que tarde» de RNE rient sobre les traduccions al català de les sèries de Netflix, vaig pensar a dedicar aquesta columna al tema. Però, la veritat és que en només 24 hores —el moment en què escric la columna— tinc la sensació que a les xarxes ja s’ha dit tot i queda poc més a afegir.

Sí que em veig, però, fora de l’onada d’indignació majoritària. Realment no m’ofenen gaire els acudits sobre la meua llengua —i tampoc crec en el dret a no ser ofès, així que tampoc importaria— però sí que em genera perplexitat que algú puga trobar divertit aquells acudits en concret. Que una sèrie coreana es puga dir «El juego del calamar» i no «El joc del calamar» no els ha fet grinyolar res a aquells àcids humoristes? Tant ha calat el mite aquest del «español lengua universal»?

I precisament quan parlem d’Espanya, on literalmentla mala traducció dels títols originals de pel·lícules ha assolit la categoria d’art. Amb tradicions curioses com l’obligació d’incloure sempre la paraula «loca» a qualsevol. I altres casos més sagnants, com el Rosemary’s Baby, on es desvela la sorpresa final de la trama en el mateix títol.

Però bé. Com deia, imagine que ja haureu llegit reflexions similars si esteu un poc a sobre de les xarxes socials. Per això, de tota aquesta «polèmica» per la quota de les «lenguas vernáculas» a les plataformes audiovisuals jo destacaré la piulada d’Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació, encara que això no vinga al cas, ja que és el seu perfil personal. Nomdedéu escriu: «Gràcies al PP i a Casado, les plataformes de TV hauran d’oferir un 36% de producció i doblatge en la nostra llengua. (6% valencià, 6% català, 6% mallorquí, 6% menorquí, 6% eivissenc, i 6% formenterenc)».

Imagine que ho diu de broma, al cap i a la fi, Twitter és la xarxa dels ocurrents i els graciosos —a banda de la dels enfadats—, però pense que la Generalitat ho hauria d’exigir molt seriosament. Al cap i a la fi, legalment, a criteri dels tribunals espanyols, el valencià i el català són llengües diferents fins al punt que el Suprem va prohibir a l’administració valenciana dirigir-se a les seues homòlogues catalana i balear amb la llengua comuna perquè la denominació lingüística en els estatus respectius era diferent.

Llavors, per què no gastar ara aquest argument en favor nostre ni que siga per una volta? Per què no pressionar per aconseguir un 12% de producció audiovisual en la nostra llengua? No només augmentaria l’oferta per al consumidor, sinó que crearia més llocs de treball ací, impulsaria la indústria pròpia i, per últim però no menys important, garantiria la diversitat de variants dialectals en els doblatges. Ja finalment, deixaríem enrere l’hegemonia del barceloní estàndard en tots els doblatges i contribuiria a fer que tots els parlants de l’àmbit lingüístic foren més conscients de la riquesa i varietat de la nostra llengua.