La fascinació pels volcans (8)

La muntanya sinistra

per Sebastià Carratalà

Columnistes

El volcà Bromo, Indonèsia
El volcà Bromo, Indonèsia

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La historiadora de l’art Gabriella Belli es pregunta en què s’ha convertit la muntanya en l’actualitat després que les nostres empremtes l’hagen «civilitzada» i habiten els seus vessants i la majoria de llocs secrets; més encara una vegada que hem perdut la imatge unitària, solemne, heroica, que ha inspirat segles d’especulació filosòfica i de representacions pictòriques, i, en general, tenim certs coneixements científics sobre la seua formació i evolució, i la tècnica ens permet de dominar-la. ¿Podem meravellar-nos o sentir terror davant del seu aspecte imponent, dels fenòmens que hi tenen lloc, quan, a més, l’hem mercantilitzada i destinada al turisme?

Amb tot, la dialèctica entre destrucció i creació, així com la presència del sublim, continuen presents en la manera d’acostar-nos a aquestes manifestacions de la natura tant des dels mitjans de comunicació com des de l’art, fins i tot quan abordem el tema des de punts de vista molt allunyats. Quant a la primera, la relació entre devastació i capacitat regeneradora, ho podem veure, per exemple, en una crònica de Ricardo Mir publicada al diari El País, el 13 d’agost del 2005, en què conta l’ascensió al cràter del Bromo, el gegant d’Indonèsia, situat a l’est de l’illa de Java, un dels volcans més visitats a causa de «la espeluznante espectacularidad» i, sobretot, de la proximitat de Bali i Yogjakarta, i del fàcil accés. A les 3.30 hores de la matinada, tan bon punt ell i els companys d’expedició ixen de l’hotel, a quinze quilòmetres de la muntanya, l’olor de sofre els remou l’estómac. Des del mirador al qual els condueixen, dues imatges li venen al cap: «Polvo y ceniza cubren los alrededores como si se tratara de una estación de esquí pintada de gris; Dios ha vaciado el cenicero.» D’una banda, la quotidianitat de la muntanya explotada per a les masses una mica alterada; de l’altra, la visió transcendent rebaixada per un colp de vulgaritat.

Turistes al volcà Bromo, Indonèsia

Per al guia, en canvi, el Bromo és un déu benefactor, perquè fertilitza els conreus i, quan no està en erupció, atrau el turisme; també n’hi ha un de destructor, però, el Semeru, que es troba a l’altre costat. De nou, la dualitat queda ben palesa, ara amb dos volcans, un de bo i un altre de dolent, tot i que en realitat, ací, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, «la naturaleza se desborda y arrasa con la vida». Tanmateix, apunta Mir, reforçant la concepció dual, que aquest fet «no es más que una coyuntura, porque la destrucción es siempre la semilla de una nueva existencia».

El sublim també apareix en aquest article de Mir. Com que el fum tapa el cel i no poden admirar el trenc d’alba esperat des del mirador, ubicat enfront, paguen un poc més al conductor del jeep per tal que els porte al vessant del colós: «Queremos sentir el ronroneo de sus tripas y las vaharadas que escupe a borbotones.» Finalment, malgrat la fumaguera i el perill, decideixen pujar-hi; la curiositat i la necessitat de viure en primera persona una experiència com aquesta els empenta cap amunt: «Se exige un último esfuerzo. Cada uno de nosotros mira al frente concentrado y se olvida de la fatalidad: queremos ver qué esconden las fauces de Bromo. Al llegar al cuello la vista es estremecedora. […] La respiración se hace imposible, si cambian las coordenadas del viento estaremos en peligro. Nos abrazamos exultantes. Hemos tardado en subir casi una hora, y un minuto allá arriba es suficiente recompensa.» La mirada més prosaica amb què ara contemplem l’entorn i aquests fenòmens no lleva, però, que les impressions més immediates i la satisfacció que produeixen siguen força semblants a les dels pioners.

Arnulf Rainer, «Debacle als Alps», sèrie, 1990-91. Tècnica mixta sobre serigrafia

El 1764, pocs anys després que apareguera el tractat sobre el sublim d’Edmund Burke, Kant publicava l’opuscle Consideracions sobre el bell i el sublim; posteriorment també reflexionaria entorn d’aquesta categoria estètica a Crítica del judici. El filòsof alemany parla, entre altres distincions, del sublim terrorífic, que obriria la porta a la visió del sinistre, d’allò que ens aboca al límit, allà on trobem el fastigós i el monstruós. «Una de las condiciones estéticas que hacen que una obra sea bella es su capacidad por revelar y a la vez esconder algo siniestro», escriu Eugenio Trías.

I això copsem en algunes obres del pintor Arnulf Rainer (Àustria, 1929) pertanyents a la sèrie Desfeta als Alps (1990-91), quan, sota les aiguades grisenques o les pinzellades i ratlles violentes, ens deixa veure, fragmentades, intuïdes, terribles escenes de la vida a l’alta muntanya d’altres èpoques, com si el gest, a més d’ocultar el pitjor, atorgara més força als successos. Allaus de roques, estimbades de carruatges i viatgers des de penya-segats, atacs d’animals ferotges…, se’ns desvelen amb contundència esparveradora. Malgrat les ombres, capim la tragèdia.

Arnulf Rainer, «Debacle als Alps», sèrie, 1990-91. Tècnica mixta sobre serigrafia

[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 29 de juny del 2015, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]