Què va ser de l’Espanya plural?

per Jesús Peris

Columnistes

Què va ser de l’Espanya plural?
Què va ser de l’Espanya plural?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Els atacs i menyspreus cap a la nostra llengua han sigut constants durant la darrera setmana, des d’allò més anecdòtic a situacions vertaderament greus. Així, sense esforçar-me massa, recorde el tuit que es va fer viral del periodista Emilio Doménech mostrant una vegada més com hi ha un tipus de valencià que quan passa per Madrid se sent obligat a sobreactuar perquè no el prenguen per un separatista perillós i abans que cante el gall nega la seua llengua i la seua identitat tres vegades i les que facen falta. Recorde també uns suposats humoristes a Ràdio Nacional d’Espanya partint-se de riure de pensar que els títols de populars sèries de Netflix pugueren traduir-se a qualsevol llengua que no siga el castellà. Excepte que pensen que El juego del calamar és una série espanyola i que aquest és el seu títol original, les seues rialles només es poden entendre com una naturalització de la minorització i de la diglòssia. Les altres llengues de l’estat són coses de paletos que fan riure quan s’atreveixen a nomenar les coses serioses i del gran món. Recorde el Tribunal Suprem carregant-se amb cura la llei que crea l’Oficina de Drets Lingüístic situant una vegada més les togues per damunt dels vots a l’hora de legislar i impedint que es puguen defensar els drets dels valencianoparlants. Recorde Pablo Casado que, després de la seua missa de la setmana passada, ha trobat temps per parlar del mític i fictici metge, de Lleó en aquest cas, que vol treballar a Catalunya però no pot perquè no parla català mentre que a l’inrevés sí.

Són coses tan reiterades que donen ganes de no comentar-les, però si no les comentem d’alguna manera les normalitzem. No cal perdre la nostra capacitat d’escàndol.

Per començar em sorprén eixa mena de convicció sobreactuada que el valencià és una llengua absolutament incomprensible per a qualsevol parlant d’una altra llengua romanç en contacte amb ella com és el castellà. És com una mena de reivindicació del dret a la ignorància partint de la base a més d’una deficiència cognitiva greu dels parlants de castellà. Parlar una sola llengua sembla ser la condició natural si eixa llengua és el castellà. Parlar-ne a més qualsevol altra, un greu defecte. Fins i tot entendre'n qualsevol altra és ja un pecat de lesa espanyolitat.

Però el que encara em sembla més greu és el que subjau a aquests barroers exercicis de supremacisme, una concepció monolingüe, homogènia i jeràrquica d’Espanya. Sempre m’han cridat l’atenció aquests patriotes espanyols que semblen odiar elements que haurien de considerar espanyols. És evident per a qualsevol que es mire la qüestió amb una mica de desapassionament que només un concepte d’Espanya que abarque la totalitat de les seues diferents cultures i llengües pot tindre futur, estabilitat i aspirar a generar identificació més o menys generalitzada al seu territori. Actualment sembla que molts espanyols consideren que parlar cap altra llengua no és espanyol, la qual cosa ve a restringir l’espanyolitat a un estret i empobridor monolingüisme militant. Però, és clar, no semblen massa proclius a permetre independències. Aleshores si els catalans, per exemple, no són vertaders espanyols però no se'n poden anar, es ve a implicar una idea d’Espanya en la qual una part d’ella, espanyola vertadera, té sotmesa per la força altres parts que no són pròpiament espanyoles culturalment, o que ho són amb defecte. El programa aleshores és la submissió i l’aculturació, és a dir, la recepta colonial clàssica.

Realment pensen que això pot funcionar? És que de veres que per més que ho pense no ho acabe d’entendre. Quin és el projecte? Exactament, per què hauria d’il·lusionar la gent fora de Castella, o si se m’apura fora de Madrid, amb la seua cort oligàrquica? «Vivan las cadenas» és la resposta que s’espera, en això consisteix al remat ser espanyol?

I clar, a partir d’ahí sorgeixen altres preguntes encara més urgents: és encara possible una altra Espanya, una Espanya dels pobles i de les nacions, que reconega com a equivalents i iguals diferents maneres de ser, diferents identitats? Qui i des d’on la pot articular, com teixir les aliances de perifèrics que podrien permetre somniar que és possible? Estem encara a temps de disputar el significant Espanya als qui el consideren definit per les jerarquies de naixement, pel maltractament, per l’opressió, país de súbdits i aristòcrates, de metròpoli i colònies, o considerem que eixe altre país possible va ser esborrat del mapa per a sempre l’abril de 1939 i l’única resposta que resta és assumir l’exterioritat i les seues implicacions? En algun moment caldrà respondre’s de debò a eixes preguntes i obrar en conseqüència.