País de paraules: hui «catxotxes»

per Eduard Ferrando

Llengua

País de paraules: hui, catxotxes
País de paraules: hui, catxotxes

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No sé si vos passa com a mi que la cadència amb què es pronuncien certs mots la vincule directament a la seua semàntica. I és que les acostume a sentir d'un emissor que adquireix un posat molt particular per a amollar-la. En la paraula de hui, «catxotxes» vessa del parlant amb una obertura exagerada en les dues primeres síl·labes i un tancament agosarat en la darrera, i tot, acompanyat d'un ritme lent que ja ens indica que el mot té tota la pinta de voler dir: «Persona que actua o parla amb lentitud, diferint l'execució de les coses, amb excessiva parsimònia», tal com resa el DNV. Ja sé que potser exagere, però de veres que m'ho recorda quan l'escolte, ja veus...

Més enllà de divagacions personals esbiaixades, confesse que m'ha costat documentar el mot. Diria que perquè el seu ús està molt limitat geogràficament i perquè ara mateix està en clar retrocés. N'he trobat testimonis a comarques ubicades des del valencià septentrional al nord del meridional, cosa que no demostra absolutament res per la tènue exhaustivitat de la meua cerca. Però val a dir que no apareix ni a l'Alcover Moll, en què l'exhaustivitat i la faena ben feta estan més que demostrades.

Entossudit a contribuir a la difusió d'un mot ben nostrat, busque entre els qui més en saben. Eugeni S. Reig, des del web Les nostres comparances, la proposa en el context «riure's com catxotxes» per aclarir que és qui «es riu molt a gust i d’una manera innocent, com ho fan els xiquets de bolquers» i apunta a una proposta d'Emili Casanova, que també en sap bona cosa de la nostra llengua (si no el que més), per ubicar-ne l'origen, noteu: «[…] o el mateix catxotxes, [...] que deu ser l’adaptació del mot castellà “cachucha”, barret que portaven uns balladors aragonesos que venien pel país […]». A més, Reig proposa també una definició més àmplia que la recollida al DNV: «Persona excessivament bona, de geni dòcil, de somriure fàcil, crèdula i afable, que sempre va amb el cor a la mà, que difícilment es nega a res i de la qual els altres solen aprofitar-se», un tros de pa, el nostre catxotxes.

Una altra referència obligada és el Paraules en xarxa, de l'albalatenc Juli Jordà, una obra construïda a partir de la participació popular a través de les xarxes socials, cosa que en garanteix l'actualitat d'ús. Bé, òbviament ve recollida i n'amplia el significat en proposar com a definició «persona que és molt arreu o que no s'inquieta per res». A més, hi afegeix un sinònim: melsut. En el meu poble, amb esta definició diríem «desahogat», però el que importa, al remat, és que es fa servir.

Finalment, cal saber que «ser un catxotxes» també pareix que té un ús una miqueta especial i, en estos temps de prudència lingüística, diria que malsonant, tot i que malauradament freqüent. En el llibre La mel i la fel, de Carme Miquel, trobem que hom pot esdevenir «catxotxes» a ulls d'aquells amics que creuen que hi ha un manual per tractar les dones: «Els amics de la Lliga anticaciquista i els qui juguen amb ell a pilota —que amb freqüència són els mateixos— li diuen que és un catxotxes, un betzo, que no té collons per doblegar la muller». Això sí, Carme, exercint mestratge com en tota la seua vida, marca el camí: «Però Vicent riu quan ho escolta convençut que no ha de demostrar cap poder quan les coses dins de casa li van bé», lliçó de vida.

En fi, ja l'acabe. Potser se me n'ha anat de mare i n'hi ha massa cosa, però ja em perdonareu que no siga capaç de rebutjar les joies que la llengua ens regala. Ara bé, vos toca decidir com sentir-vos si algú vos diu algun dia «catxotxes». Jo decidiré quan escolte el to i depén del dia...