Elogi dels crítics

per Salvador Vendrell

Columnistes

Elogi dels crítics
Elogi dels crítics

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No és habitual que un diputat vote i trenque la disciplina del seu partit com ha fet Odón Elorza: «Votaré els candidats al Constitucional amb responsabilitat segons els meus principis». Les direccions dels partits sempre veuen aquestes desaprovacions com una traïció injustificada. Les anomenen «foc amic» i les consideren molt més destructores que les flames que ha encés l’enemic. Són històries que, gairebé sempre, acaben amb sancions, càstigs i, fins i tot, depuracions. No sé quina penitencià haurà de pagar Elorza pel seu pecat. Sé que va denunciar que la direcció del seu partit el va apartar del debat del Ple del Congrés sobre la renovació dels òrgans Constitucionals pactats amb el PP, després que mostrara el seu rebuig a l’elecció d’Enrique Arnaldo pels seus vincles amb els «populars». 

Generalment, només discrepen de les direccions dels partits els qui saben que tenen poder per a fer-ho, com ara, Isabel Díaz Ayuso que sap que ningú no li pot posar el braç dins la màniga. En tot cas, quan arribe el dia, segurament, serà ella qui repartirà els càstigs i les sancions. El cas d’Odon Elorza és molt diferent. No hi ha darrere cap lluita pel poder. Ni tampoc discrepa perquè és un torracollons. Ho fa perquè se sent i vol seguir sent lliure. Sap que compleix amb el seu deure i no té por a les conseqüències. Ja va discrepar i actuar amb conseqüència quan les mòmies i els barons del partit socialista es van aliar contra Pedro Sánchez i li exigiren que s’abstinguera en la votació de la investidura  de Rajoy. Ell va votar «no» i se la va jugar. Potser, si haguera guanyat Susana Díaz, que volia ser l’ama carabassera, ara no seria  diputat. Va votar «no» i no es va penedir: «No em penedisc de votar “no” a Rajoy, després d’un mes en què es va sacrificar el projecte del PSOE per un desbloqueig que controla el PP». 

Les discrepàncies d’Odon Elorza no responen al fet d’estar situat en un sector o altre del seu partit. El «no» a Rajoy va ser contra les mòmies del «socialisme», però el «no» d’ara ha sigut contra la direcció actual, contra Pedro Sánchez. Els seus «no» són un exemple d’honestedat que ens ensenyen el camí que haurien de seguir els polítics seriosos que vetlen pels interessos dels ciutadans que representen. Dels polítics que saben qui els ha votat i que no treballen únicament per assegurar-se la poltrona deixant contents els qui controlen la paradeta i reparteixen els càrrecs. Si els polítics volen que el personal milite, i que s’acoste als partits, haurien de fer les seues organitzacions molt més habitables i, sobretot, no convertir-les en esglésies en què només hi ha una raó, que normalment és la d’aquells que estan instal·lat en el sou d’uns càrrecs que no volen abandonar. 

Els partits haurien de ser un instrument per assolir els objectius de canvi necessaris que porten al model de societat o de país al qual aspiren els seus simpatitzants. Si es converteixen en un consorci d’interessos on un no es pot expressar lliurement, fugirà per engrossir les files dels qui consideren que tots els polítics són igual. El perill, sobretot, està quan es governa i, per això, caldria fer cas del consell de Tàcit, que buscava assolir sempre la imparcialitat: «Irritar-se per un retret és reconéixer que s’ha merescut». I, sobretot, entendre que el personal pensa que, quan manen els seus, és quan més exigent s’ha de ser. I tenen raó.