En el traspàs de Pere Riutort

per Joaquim Meneu

Tribuna

En el traspàs de Pere Riutort
En el traspàs de Pere Riutort

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Poques persones he conegut tan decidides a fer efectius els drets del poble valencià com la que ens acaba de deixar. Ja a principis dels anys setanta del segle passat, encara en el franquisme, va fer esforços descomunals per tal de dotar-nos d'instruments per a introduir el valencià a l'escola i a l'església.

Gràcies a ell molts escolars de la ciutat de València van tindre el primer contacte amb la lectura i escriptura de la nostra llengua, gràcies als textos que va elaborar i a la gent que va convèncer. Igual va passar amb la presència del valencià a moltes esglésies d'arreu del país en ser ell el qui es va embarcar en una empresa incerta, sense garanties de cobrir les despeses si la cosa no anava bé del tot, com efectivament va passar amb el Llibre del Poble de Déu.

No eren èpoques de subvencions públiques ni d'inversors privats. Malgrat això va tirar endavant com va poder i millor haguera anat si no fora per l'hostilitat que trobà, tant per part d'algun mitjà de comunicació influent com també d'una part important de l'estament eclesiàstic. Però no hem de perdre de vista que dins del valencianisme hauria pogut rebre més ajuda. Sobraven, com sobren hui, els nacionalistes de tertúlia i oportunisme i faltava i falta gent d'acció o que almenys aporte capital, un detall que pareix que s'haja d'incorportar a tot excepte per a les bones causes.

Pere Riutort era a més una persona molt ben preparada, amb uns quants títols, i que sabia i volia transmetre els seus coneixements als col·laboradors. Per tal de proveir-los d'arguments elaborava dossiers que eren tota una perla d'informació i saber. Era generós en un món on molts que saben es guarden els coneixements per a ells o per a segons qui i com.

A mi m'ensenyà, com a bon mallorquí, a valorar l'autèntic llenguatge valencià, a no recórrer a expressions del català central quan n'hi ha una de ben valenciana i correcta.

A tot això ell era un defensor ferm de la unitat lingüística, això sí, sense renunciar a allò propi. Davant d'una sinonímia, la paraula rara era tinguda automàticament per millor que la popular, sense indagar si la darrera era correcta i genuïna. Per desgràcia encara no s'ha superat del tot eixa mania.

Descanse en pau un bon patriota. Segur que on estaràs ara, trobaràs més comprensió que la que et va donar esta societat tan desorientada com la que tenim. I pots estar segur que en som uns quants els que, mentre ens quede alè, no pararem per a aconseguir que esta terra recupere el nord.