Jaume Silvestre furga en la memòria a partir d'un poema perdut de Miguel Hernández a «Presons de paper»

L'autor de la Vila Joiosa debuta en la novel·la amb aquesta obra

per NLV

Cultura, InfoLlibres

Jaume Silvestre furga en la memòria a partir d'un poema perdut de Miguel Hernández en 'Presons de paper'
Jaume Silvestre furga en la memòria a partir d'un poema perdut de Miguel Hernández en 'Presons de paper' | © Fabián Acidres

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Jaume Silvestre (la Vila Joiosa, la Marina Baixa, 1982) debuta en novel·la amb Presons de paper (Rosa dels Vents), una obra en la qual s'endinsa en el passat barrejant ficció i personatges reals, com el poeta Miguel Hernández. La memòria, adverteix, «és molt fràgil i cal fer molta pedagogia», ja que «la ignorància entre els més joves és el que aprofita l'extrema dreta per fer reviure el feixisme».

Silvestre explica que el relat naix d'una anècdota familiar. «Fa uns quinze anys la meua àvia em va explicar que el seu pare, el meu besavi, havia coincidit en la presó Reformatori d'Alacant amb Miguel Hernández i aquest li havia escrit un poema».

«En aquell moment jo devia tindre uns 22 anys i vaig al·lucinar, malgrat que potser no li vaig donar tota la importància que es mereixia aquella revelació. A partir d'aleshores van dedicar molt de temps a buscar el poema, però va ser impossible trobar-lo després de tants anys. La meua iaia i el meu oncle recordaven perfectament una fulla on hi havia un poema manuscrit d'Hernández dedicat als fills del meu besavi», rememora.

Ona Llibres (2021) 

«La ràbia per no haver trobat el poema —afegeix— em va espentar a continuar investigant en diferents arxius, així com a furgar en la memòria de la meua iaia perquè m'explicara detalls de la guerra i de la postguerra. És curiós perquè ella ara té 95 anys, però quan l'entrevistava m'explicava anècdotes molt vívides i amb molt de detall de quan en tenia 10 o 12».

L'escriptor trena ficció i realitat en unes pàgines per les quals passegen altres personatges que van participar en la Guerra Civil des de diversos àmbits, com els fotògrafs Gerda Taro i Robert Capa, o artistes del Reformatori d'Alacant, com Gastón Castelló.

«Certament, hi ha moltes accions que són històriques, que tenen un rerefons real i que he ficcionat, mentre que uns altres són pura invenció. Aquesta part es produeix quan entren en contacte amb personatges de ficció amb d'altres que no han transcendit quant a popularitat, com el meu besavi. Ha sigut un desafiament buscar l'equilibri entre ficció i realitat, però he intentat tractar amb respecte tots els fets i circumstàncies dels personatges», reconeix.

L'autor de la Vila Joiosa posa l'accent en la «fragilitat» de la memòria i subratlla que «les generacions que van viure la postguerra ho van passar molt malament, s'entén que hi haja moltes famílies que no hagen volgut parlar de la guerra». Però, en democràcia, apunta, «en lloc del silenci i l'oblit, les noves generacions han de tindre coneixement de què va passar, de manera històrica, sense equidistàncies».

A parer seu, és «sa i necessari que hi haja una llei de memòria històrica o que s'enterren dignament els milers de persones que encara queden en fosses».

«Tergiversar el passat»

«Per açò, si s'opta pel silenci, és normal que els nostàlgics del franquisme vulguen apropiar-se del passat, de tergiversar-lo i d'apropiar-se del discurs. En el cas de Miguel Hernández, una persona amb qui hi havia molt de consens des de la dreta quant a la seua obra i trajectòria, és demencial que ara se'l vulga continuar represaliant i perseguint perquè ja ho van fer a principis dels quaranta fins a deixar-lo morir de tuberculosi en una trista presó».

L'autor lamenta així mateix que cada vegada hi ha menys coneixement de la guerra i la postguerra. «Fins fa molt poc s'ha optat pel silenci, per a tractar-lo com un tabú des de l'àmbit familiar. A mesura que passen els anys i se'n van els que van viure la guerra, açò s'agreuja, es perd la memòria si no deixem constància».

Sobre la seua primera incursió en el gènere, Jaume Silvestre recalca que «ha sigut un viatge apassionant arribar a publicar la novel·la, tant quant a la investigació i redacció com per l'acompanyament editorial». «Ara, espere que tinga bon acolliment. La veritat és que ja estic pensant en la pròxima», conclou.