A tu tampoc et trobaran a faltar

per Josep Barberà

Tribuna

A tu tampoc et trobaran a faltar
A tu tampoc et trobaran a faltar

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La política del País Valencià ens té acostumats a viure en la perplexitat permanent. Si fa pocs dies la matraca de Països Catalans que de tant en tant desenterra el PP ens va regalar alguns vídeos per xarxes dignes de l’ús del Paint que duia el Windows 3.11, avui hem vist a Mazón amb el pijama de Mikey Mouse ballant a Tik Tok mentre la mateixa setmana es fa fotos amb Zaplana -el cartaginés més perillós que ha passat per ací després d’Hannibal. Potser hem passat de ser el País perplex de Josep Vicent Marqués a ser un País surrealista, a falta d’algun rellotge desfent-se sobre el Palau de les arts i les ciències.

I si seguim amb perplexitat, salta la notícia -encara que era quelcom que es comentava i es veia vindre per este poble de cadires a la fresca i converses de racó en què s’ha convertit certa política del nostre país-: Pere Mayor abandona Més Compromís -antic Bloc, que en pau descanse.

No es tracta ara de valorar, almenys no per la meua part, el personatge. Temps n’hi haurà, en un país excessivament acostumat a la condemna eterna o a l’hagiografia i, o molt em falla el nas, o seguirem sentint parlar de Pere Mayor.

De totes les entrevistes en què s’ha prodigat aquestes darreres hores, però, i al marge de coincidències o discrepàncies que hom puga tindre amb ell, hi ha una sentència que sobta sobre la resta, i sé que no soc literal: «Quan vaig demanar la baixa, em va respondre la màquina.»

Que et «responga la màquina», per aquells que necessiten un poc més de context, és allò de «l’hem donat de baixa de les nostres bases de dades. Que vaja bé». Resposta digna de la newsletter de La Tienda en Casa, o d’Alcampo. Fins i tot les companyies telefòniques es dignen a fer-te una telefonada quan sol·licites la baixa. Fins i tot facebook -de tot, excepte humà-, et demana que, si us plau, t’ho repenses.

És complicat d’entendre -no ho és tant, però ja m’enteneu- com una organització que reivindica repetidament els valors de germanor, sororitat, igualtat i empatia, és incapaç d’entendre que dels valors, si no se’n fa praxi, no són res. Res, més enllà de la proverbial frase del capellà: «fes el que jo et diga, però no el que jo faça». I en això hem quedat, em temo.

Els que estem en política -política organitzada- sabem com és de dur perdre militants. I els militants no són números, són persones. Al marge del que cadascú haja pogut o sabut aportar a una organització, la baixa d’un militant sempre és un fracàs. I sempre comporta per part de la direcció política del moment, una conversa, una reflexió i, si m’ho permeteu, un acte de contrició. O, en el seu defecte, una telefonada.

La resposta de la màquina, a més va acompanyada de la desfachatez -permeteu-me el terme en castellà, que crec que matisa molt més que «barra»- de Fran Ferri afirmant que «no el trobarem a faltar». Ai les «otras políticas»! Ai de la «nova política»! Ai del «rescatem persones»! Les formes, diu Cayetana Álvarez de Toledo -aquesta cita no l’havíeu vista vindre-, perfeccionen la veritat; les formes, en aquest cas, han estat horroroses i la veritat -la veritat que s’hi infereix- és que com més gent se’n vaja, més hi haurà a repartir. La tristor, un cop més, és infinita. I la pregunta que cal que més d’un es faça davant l’espill és: A tu, et trobaran a faltar?