«Oui, je le veux»

per Sergi Moyano

Tribuna

«Oui, je le veux»
«Oui, je le veux»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Lausanne, Suïssa. Fa dos dies que ens hi trobem de viatge i els peus ja comencen a fatigar-se de les llargues caminades pels carrers costeruts i nevats. Només un fred intens, penetrant, que dorm per complet totes les extremitats, és capaç de minvar el dolor dels prunyons. És dissabte nit i toca eixir de festa, de la mateixa manera que les nits anteriors. Esta vegada, decidim anar a una discoteca situada al centre de la ciutat en una mena de subterrani, semblant als túnels del metro, on la gent s’acumula fent cua per a poder accedir a un indret on les penes i les alegries s’eixugaran amb alcohol. Abans, però, col·loquem les jaquetes i els abrics a l’entrada. Ha estat la indicació obligatòria d’un dels fornits encarregats de seguretat. Dos francosuïssos. A l’eixida, haurem de fer una altra cua de mitja hora per a recollir les nostres pertinences.

Tot just comença la festa per a la gent del nostre grup. La majoria, estudiants d’Erasmus catalans, valencians i madrilenys que viuen un curs apassionant replet d’un garbuix d’experiències humanes que els marcaran la vida. La música que sona combina el reggaeton-pop llatí i francés, així com els clàssics festius d’esta època. Friday, Todo de Ti, Ram Pam Pam i tot això i allò. Una gran bola de llum, centrada al sostre de la discoteca, roda tot aportant un ambient vívid que anima a bellugar-se. Hi abunden els «perreos», però sobretot els moviments lleugers del cos cap avant amb el cubata a la mà. Tímidament, també els malucs es balancegen. A vol d’ocell, trobem xicotets rogles de joves, giragonsant desenfrenadament. Els més sofisticats, o els més cansats, es mouen amb més subtilesa. Parlar és impossible, els bafles ho impedeixen. Roman, tanmateix, la màgica llei de les mirades. Els cossos pugen de temperatura en no massa estona, deixant les volves de neu com un record fos, ja pretèrit. Només existeix el moment, el flirteig, les carícies, els besos, que els més afortunats tenen el plaer de donar i rebre. 

Dos xics, després de dir-se un missatge secret i concís a l’orella, han començat a besar-se al ritme de la música. Víctor i Carlos (noms ficticis) s’estan «enrotllant» davant de tots, igual que una vintena de parelles -i trios- més. S’aparten una mica, al costat de l’accés als vàters, en una zona més fosca del recinte que els aporta un alé d’intimitat. Els llavis frisen i les mans busquen la pell de l'altre en un in crescendo irreprimible. Aquell esclat d’estima molesta a un dels «segurates». S’apropa a ells i els fa fora. «Comportaments inapropiats», etziba. Víctor ix disparat de la discoteca, tot sol, plorant. Carlos, que fa només uns instants oferia apassionants besos al jove, s’escapa del vigilant i torna amb la resta d’amics. Els han fet fora de la sala per ser homosexuals. Han estat víctimes d’una agressió d’odi. En són conscients; però no denunciaran. 

Davant de les agressions, no només ens hem de protegir de la por, també de la culpa. Que si potser li vaig fregar massa el cul o l’èxtasi em va obnubilar i vaig perdre l’oremus... Alguns dels amics de Víctor ixen del local a la seua recerca, incrèduls i enrabiats. La majoria són també homes gais i bisexuals i se senten directament interpel·lats, pedaços de la diana discriminatòria que, aquesta vegada, ha fet fitó directa al seu amic. L’acompanyen i li fan mil abraçades. El consol que li traslladen calma el seu plany a poc a poc. Intenten no ofegar-se en la gravetat de l’assumpte, li trauen importància i recuperen, de mica en mica, l’alegria. Tornen a entrar i es reprén la nit. Al jove expulsat el deixa passar el mateix guarda de seguretat que l’havia fet fora. 

Ballarà i forçarà un somriure, però l’estat anímic dels seus companys i d’ell mateix restaran afectats, cohibits. És un episodi més d’una quotidianitat que ens empeny cada dia a tot arreu, a Lausanne o a Alberic, i que ens dona una bescollada de realitat. En les nostres bombolles, illots de normalitat i de respecte, no passen aquestes coses. Però, tot d’una, ens esclata a la cara el pa nostre de cada dia: l’agressió permanent pel que som. Tot, en un país que fa només unes setmanes sotmetia a referèndum els drets de la ciutadania homosexual, aprovant per un 64% dels vots el matrimoni igualitari. Encara es poden veure fixats cartells de la campanya popular encapçalada per la plataforma Mariage Civil pour toutes et tous amb la reivindicació «À amour égal, droits égaux» i algunes banderoles penjades als balcons, amb els colors de l’arc de sant martí, amb el lema «Oui, je le veux».