Continua el deteriorament de la sanitat pública

per Blas Ortega

Veus

Continua el deteriorament de la sanitat pública
Continua el deteriorament de la sanitat pública

Hi ha un indicador que ens demostra el deteriorament accelerat de la sanitat pública: la contractació d'assegurances privades de salut per la població. La patronal de les asseguradores ha fet pública aquesta dada des del 2011 fins al 2020 (vegeu La Vanguardia, 22 de novembre). L'any 2020 gairebé 470.000 persones van contractar una assegurança sanitària, un increment del 4,4% respecte al 2019, això malgrat el cessament d'activitat de moltes empreses i la consegüent caiguda de les rendes familiars, i en els 9 primers mesos del 2021 l'increment va ser del 5% respecte al 2020. El Govern espanyol no ignora aquesta situació, més quan des del 2016 el ritme d'augment de pòlisses d'assegurances era superior al 3% anual.

Cal preguntar-se per què. Segons el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, el 30 de juny 661.277 pacients estaven a la llista d'espera quirúrgica, amb un temps d'espera mitjà de 121 dies; per acudir a consulta amb un especialista, l'espera mitjana és de 75 dies. A l'atenció primària la situació és pitjor, els tancaments de centres de salut i les restriccions per ser atés, telefònicament en la gran majoria dels casos, ha donat lloc a demores intolerables.

Totes les estadístiques demostren que, durant la pandèmia, van augmentar els càncers diagnosticats tardanament, pràcticament van deixar d'atendre els malalts crònics i l'excés de mortalitat respecte al nombre de morts esperades va ser alarmant. Ningú se n'ha fet responsable, però ara que la pandèmia es considera controlada, ja s'ha normalitzat la situació? No ho sembla, com van dir, «les consultes telefòniques han arribat per quedar-s'hi», com l'atenció mitjançant el correu electrònic i les consultes telemàtiques; i això té conseqüències sobre la salut de la població, particularment per a les persones malaltes de més edat i amb menys recursos econòmics.

El Govern central i els autonòmics van prometre augmentar les plantilles i dotar de mitjans la sanitat pública. Però no ho han fet, o gaire limitadament, sense resoldre la situació, de manera que tot segueix poc més o menys igual.

La Generalitat valenciana ha presentat els seus pressupostos per al 2022 com els més socials de la història. La consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, va anunciar, durant la seua compareixença a les Corts per explicar els pressupostos de sanitat, que la Conselleria de Sanitat crearà 6.000 places estructurals, cosa que incrementarà un 10% la plantilla el 2022.

És clar, les coses es poden dir de moltes maneres,. Per valorar en els seus justos termes la importància de l'anunci afegirem que aquest juny passat la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública va acomiadar (no va renovar) 3.200 contractes sanitaris dels 9.300 que es van fer per reforçar el sistema durant la 3a onada covid (gener i febrer de 2021). Després el que se'ns anuncia ara és la transformació d'aquests contractes precaris en places estructurals el mes d'abril del 2022. Els dirigents sindicals es van felicitar per la creació d'aquestes places. Tot i això, el representant de CCOO a la taula sectorial de sanitat va apuntar que «aquest és un primer pas per a la recuperació de totes les places perdudes en les últimes dècades», amb matisos, aquesta és la posició de la resta de sindicats. La qüestió és que aquest suposat increment de plantilla no és tal, i és evident que no resol ni de lluny la manca de personal als hospitals i centres de salut de la Conselleria.

Ara el Govern espanyol i les comunitats autònomes, davant l'increment de casos covid, es disposen a prendre noves mesures restrictives de la mobilitat i acusen els ciutadans que no s'han vacunat (i els joves) de ser-ne els responsables. Com sempre, els governs diuen que no són responsables de res, diuen que fan tot el que és possible, mentre continua la degradació de la sanitat pública, de la qual ells tampoc són responsables, és clar. I quan els metges i metgesses, les i els infermers, el personal auxiliar d'infermeria o el personal de neteja es mobilitzen, ens diuen que només ho fan per interessos corporatius i no per defensar el sistema sanitari, la qualitat del qual tots sabem que depén de les seues condicions de treball i que hi haja plantilles suficients per a atendre les necessitats sanitàries de la població. El que falta és una mobilització de conjunt, unitària, perquè les reivindicacions són comunes i les podem assolir, i aquesta és la responsabilitat dels dirigents dels nostres sindicats.