El sentiment de culpa

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

El sentiment de culpa
El sentiment de culpa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La realització personal i col·lectiva ha d'enfrontar un fort obstacle, que sol tenallar especialment els occidentals: el sentiment de culpa. És un dels inconvenients de pertànyer a una civilització judeocristiana que té un dels seus pilars en el concepte de pecat, que necessàriament ha de ser expiat mitjançant alguna mena de penitència o sacrifici. La culpabilitat resultant és inevitable, i com si es tractara d'una espècie de pervers gen cultural, ha anat passant de generació en generació fins a dominar-nos també a nosaltres. Culpables del pecat original, culpables de la nostra sexualitat, culpables de voler ser lliures i autònoms, culpables per desafiar les forces que ens constrenyen, per atrevir-nos a anar més enllà.

La culpa judeocristiana ha servit per a mantindre funcionalment diversos sistemes repressors, que s'han anat succeint en el temps. El mateix capitalisme és fill directe d'esta culpa, que traduïx en forma de deutes permanents i renovables. Endeutar-se per a comprar, prosperar o simplement viure dignament. Protegir la banca, amb la qual sempre estem en deute, sentint-nos culpables de deure-li alguna cosa... i pagant-ho amb interessos.

Però la culpa històrica no s’atura ací, ja que també té un component que promou la nostra irresponsabilitat, perquè tan proclius som a sentir-nos culpables com a assenyalar culpables externs per a no assumir la responsabilitat dels nostres problemes. La qual cosa és vàlida per al pla personal, però també per al social. Un enfocament del món que ens porta a culpabilitzar de tots els nostres mals a forces externes, que no és que no siguen reals, cruels i opressores (el capital, les religions institucionalitzades, l'estat, l'escola convencional, la família...), però que faciliten la fugida inconscient de nosaltres mateixos i ens fan caure en un infantilisme permanent, de contínues queixes i plors. Si almenys estes queixes s'acompanyaren massivament d'una acció reivindicativa constant i una sòlida responsabilitat social seria una altra cosa, però això no succeïx sovint i més aviat assistim al depriment espectacle d'una riuada de protestes fragmentades i potser abocades a extingir-se en el fragor del seu propi soroll.

La responsabilitat és una altra cosa. No implica culpa ni culpar a l'extern, ni tampoc culpar-se a un mateix en un exercici masoquista que tan útil és als que ho volen tot lligat i ben lligat. La responsabilitat comença amb l'examen crític de què faig amb la meua vida, amb les meues errades i autoenganys, amb les meues potencialitats i energies, i s'estén de manera natural a les meues obligacions, deures i drets en l'àmbit públic. No culpabilitze, sinó que exigisc responsabilitats, i les exigisc coherentment perquè abans me les he exigides al meu mateix. Només llavors el pecat judeocristià es transmuta en compassió per les febleses del meu ego i per les dels altres, compassió no exempta de fermesa i força quan cal i de comprensió sempre. Ni tan sols es tracta d'una ètica a seguir com qui seguix un catecisme, sinó de no enganyar-se, de veure les coses tal com són. Només llavors descobrim que mai vam ser culpables de res, però que som responsables de tot.