Una qüestió de dignitat
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Pot ser lector, lectora, que el futbol no t'interesse gaire, fins i tot ni mica; pot ser penses, com jo, que aquest esport fa molt es convertí en una mena de galimaties d’interessos creuats que capitalistes i poca-vergonyes de tota mena manipulen valent-se del sentiment que milers de persones senten per un equip, per la seua història i, ves a saber per què més. Per la directiva del València CF fauna com esta n’ha passat per avorrir fins enfonsar el club en la misèria més absoluta. A l’estat actual d’aquest podem dir-li allò que «d’aquelles pluges aquests llots» perquè ha estat tot un continu que ha evolucionat de mal a pitjor des de temps immemorials. Però no és la meua intenció referir-me a aquesta vergonya social ni tan sols al futbol en si, sinó a unes paraules que Matí Queralt, aspirant al ceptre pel, ai! redreçament de l’entitat esportiva valenciana digué: «el problema del València és un problema de dignitat». La frase podria referir-se també a moltes altres coses, però.
No conec a esta persona i per tant no tinc perquè pensar si és un assaltant més a Mestalla o si, pel contrari, va i resulta que darrere de tot açò hi ha algú que, per sobre de tot, s’ho creu i cerca això, la dignitat d’un valencianisme reduït al més absolut dels ridículs.
El que em passa és que, vist la poca o nul·la dignitat de tantíssims dirigents valencians, polítics i no polítics, quan escolte parlar algú de dignitat em pose seriós i li done un cert marge de credibilitat, què faré?! Sí, ja ho sé, això ho fa la fam, la fam de dignitat per al meu poble i, enllà, dins de mi, volguera trobar algú que en parlara seriosament, que s’ho creguera, que estiga disposat a lluitar per fer-la valdre. Tractant-se d’un club de futbol de primera divisió potser siga massa il·lusori pensar així, que algú lluitarà per ella, que farà bandera d’ella perquè quan es parla de diners a milionades, d’interessos aliens al futbol, amb bandades de corbs sense escrúpols que revolen sempre per sobre... però, per què no? Per què no podria ser? I si fora cert?
No fa molt escrivia jo ací que m’agradaria saber què li havien contat al Peter Lim dels valencians perquè vinguera, ni més ni menys, que des de Singapur per a comprar un club de futbol en estat de fallida total. A tenor del que ha fet i fa no li degueren dir res bo de nosaltres. Eren els temps del PP a la Generalitat, de Rita a l’ajuntament del Cap i Casal, on els negocis es feien de tal forma que no importava el resultat final dels projectes perquè la qüestió fonamental era menejar diners a cabassos, repartir pasta a mans plenes: Mil, dos-mil, tres-mil, quatre mil... Eren temps de megaloprojectes: La ciutat de la llum, el circuit de fórmula 1, la vinguda del Papa, l’América’s Cup, el Veles i Vents, el port esportiu, l’aeroport de Castelló, de Camps i Rita amb cotxe descapotat saludant triomfalment al caliu del caloret. A eixe sarau guaitaven ja per l’horitzó la Gürtel, Cotino, Aquamed, Aerocas, Aigües de Calp..., casos com Aplaudiment, Assessories, Auditori de Paterna, Avialsa, Azud, Benagéber, Brugal, Brugger, Cabanes, CAM, Fabra, Carmelites, Clepsidra, Cooperació, l’IVAM de la Císcar, esports de Crevillent, depuradora de Borriol, la de Pinedo, DV4, Carabasí, Emarsa, Erial, Escorratel, Aigües de Sagunt, Gran Alacant, Imarol, Imelsa, Isjoma, Mislata, Mòbils Beniganim, Naseiro CV, Navaixes, Osvaldos, Palau de les Arts, PGOU de la Vall d’Alba, Poliesportiu d’Ibi, ports esportius, Rototom, RTVV, Suma Xiva, Taula, Tele 7, Terra Mítica, Terra Natura Benidorm, torres de Calatrava, Torrevella, Vestits de Camps, Trasso, uniformes de Santa Pola, Valmor, Vela Mata... Peter Lim, en assabentar-se de tot açò, degué pensar: jo vull anar a València siga com siga!! Perquè damunt allí no passa res o molt poc, el risc és ínfim i el resultat màxim. I, en això, va vore el València CF a la UVI i digué: d'acord, futbol, doncs futbol.
Endossà la maqueta d’un estadi que havia de ser l’enveja del món, es fotografià amb Rita i Camps darrere aquella falleta en miniatura i tothom bavejà com sol passar-li sempre a eixa abundant colla de crèduls disposta a tragar-se qualsevol fantasia i després... Després de tot el que hi ha hagut, calia una altra fantotxada per desconfiar? És que el poble valencià encara no en tenia prou tot i sabent d’on venia el paquet? Doncs no, i tragà, i amb totes les benediccions del podrimer local.
Cercar la dignitat no és cosa fàcil a un poble que ha demostrat tindre una gola inhumana, però cal tindre esperança, sí, esperança. Esperança que, per fi, aparega algú amb vergonya, no sé si serà en de Torino a Mestalla o del País Valencià a la lluna, però si perdem l’esperança en el fet que, potser algun dia, este poble es puga sentir digne, en alguna cosa, encara que siga en el futbol, no pagarà ja la pena sortir de casa per a reclamar res.
Indro Montanelli, per a finalitzar el seu magnífic llibre Historia de Roma, escrigué: «Tal vegada una de les dissorts més grans d’Itàlia siga tindre per capital una ciutat desproporcionada pel seu nom i pel seu passat, amb la modèstia d’un poble que quan crida: Amunt Roma! sols es refereix a un equip de futbol.»
Tal vegada molts valencians i valencianes estan ja ací també: disposats a cridar més fort: Lim, go home!, que no demanar dignitat, no sols per a un club de futbol, sinó per a tot un poble.