Que torne el rei emèrit

per Jesús Peris

Columnistes

Que torne el rei emèrit
Que torne el rei emèrit

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Llig en un tuit que la Guàrdia Civil continua anomenant «bandolers» els guerrillers antifeixistes i es vanta de les caceres humanes que llançava contra ells. He escrit moltes vegades que cal no perdre la capacitat d'indignació. Si ho fem, arribarem a una mena d’anestèsia i aleshores tot ens tindrà igual perquè tot ho haurem deixat per impossible.

És evident que transitar de la llei a la llei no implica cap trencament, i la contigüitat dels poders genera complicitats i identificacions retrospectives. Per això, u pot ser condemnat per fer acudits sobre Carrero Blanco. Per això, els resistents contra el feixisme són bandolers en lloc d’herois. La continuïtat del lèxic és continuïtat de perspectiva. Per això és tan insultant i fa tanta ràbia i tanta pena que vagen amb la bandera rojigualda per davant a fer homenatges a Mauthausen. Els que allí van caure, els que lluitaven als maquis, els i les qui els ajudaren des dels pobles són homes i dones valentes, soldats d’una pàtria que ja no existeix. No ens enganyem. La democràcia borbònica no es va construir sobre cap herència republicana. Cap. La democràcia borbònica és en massa coses una continuació del franquisme per altres mitjans. La guàrdia civil del cas Almeria, de Tejero i de la caserna d’Intxaurrondo n'és una. I en aquest moment de la història ni tan sols s’amaguen.

Es comenta que potser en qualsevol moment el rei emèrit torne a Espanya. No vol morir a l’exili. Estos dies recordàvem l’afer amb Barbara Rey i el paper tan poc lluït que la televisió valenciana va jugar en el preu del seu silenci. Un estat al servei de cobrir els secrets d’alcova del rei. És tan irrisori i al mateix temps tan gràfic. No sé si ja es pot dir amb tranquil·litat que sa Majestat Joan Carles I és un lladre i un sàtrapa: com és inimputable no el jutjaran i tindran la barra d’invocar la presumpció d’innocència. Per si de cas no ho diré. El que sí que sembla clar és que sabia perfectament de què anava la història. Una vegada transitada la monarquia de la dictadura a la «democràcia» ja es podia dedicar a pegar-se la gran vida. Que no faltara de res. Un monarca constitucional vivint com un rei de l’antic règim. Gaudint de la vida, mentre nous validos escollits per sufragi universal entre els nous partits dinàstics s’encarregaven de gestionar la finca i de pas de cobrir-li les despeses i de teixir i consolidar xarxes clientelars i un espés mant de silenci.

Ara estan jutjant-lo al Regne Unit per les denúncies d’assetjament de Corinna. La premsa espanyola comenta amb impassibilitat que el que la seua defensa està esgrimint és la seua immunitat, no que els fets que se li imputen siguen falsos. Assetjament d’una dona amb ús, per cert, dels serveis secrets. Un estat posat al servei dels vicis privats del cap de l’estat i assetjant una dona. Poca broma. Hauria de ser un escàndol. No ho serà. A Espanya no. 

No sé, què voleu que vos diga. Per mi que torne, i que l'Estat li pose pagueta. I que diguen al jutge anglés que és immune perquè és membre de la família reial espanyola i per llei pot fer el que li done la gana. I que estiga tot més obscenament clar encara. Els corifeus del (presumpte) vell sàtrapa, l’ostentació de la impunitat... la indecència de tot plegat. I a veure què passa. A veure si la monarquia suporta això o a la gent ja li és tot igual. A veure la democràcia plena honorant un monarca estil ancien régime, als validos posant-se de perfil o fins i tot adulant encara i contant una altra vegada la història aquella tan bonica d’una democràcia perfecta que va resultar de la transició des d’una fosca dictadura feixista que va nomenar successor a títol de rei. Contant aquella faula. I fent com que se la creuen. I fent com que la gent encara se la creu i estima el seu rei tan generós, i no és que té por als antiavalots i a la llei mordassa, a perdre els seus treballs precaris, al jutges inhabilitadors que et poden destruir la vida i la carrera, a la còlera del rei, a la covardia i la crueltat dels cortesans, la dels qui executen amb odi per la seua fe en les jerarquies -visca el rei, visca l’ordre i la llei que el fa inimputable-, dels qui executen per la por de ser els següents, per la voluntat per damunt de tot de mantindre el seu carguito amb tot el que els ha costat d’aconseguir, amb tantes punyalades com han hagut de donar, amb tants principis com han hagut de trair…

Que vinga l’emèrit a rebre honors. Que vinga. Caiguem fins al fons de la ignomínia, del ridícul, de la humiliació. I a veure què passa. A veure si apurem d’un glop tot el verí i de sobte és el dia en què no podem més i llavors ho podem tot. A veure si qualsevol nit pot sortir el sol, a veure si ens dona per estirar malgrat tot i a la fi tomba, tomba, tomba i ens podem alliberar.