De la perifèria al centre de la ciutat

per Joaquim Iborra

Tribuna

De la perifèria al centre de la ciutat
De la perifèria al centre de la ciutat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En el primer capítol de La barraca, Blasco Ibáñez introdueix l’argument a través d’un personatge secundari, la Pepeta. És la dona de Pimentó i viu en una barraca de l’horta d’Alboraia, al nord de València. Cada matinada, encara de nit, va al mercat de la ciutat a vendre les verdures del seu hort. Quan clareja, ja és de nou a la barraca. Treu la vaca de l’estable i mamprèn un segon viatge per a repartir la llet. És en aquest moment que comença el relat: «Desperezóse la inmensa vega bajo el resplandor azulado del amanecer...» Amb la vareta a la mà, guia la Roja —que així es diu la vaca— i el vedell, que no se li separa, «por el centro del camino de Alboraya, hondo, fangoso, surcado de profundas carrileras». No fa el camí sola, sinó acompanyada d’una desfilada de gent que va a la ciutat a vendre, a comprar o a treballar a les fàbriques. Segurament travessa el riu pel pont de la Trinitat i, després de servir els clients per tota la ciutat —«¡La lleeet!»—, arriba fins al barri de Pescadors, entre els actuals carrers de les Barques i de Roger de Llúria. També allí té clientela, en aquelles cases d’on eixia «el hálito de la crápula barata, ruidosa y sin disfraz: un olor de carne adobada y putrefacta, de vino y de sudor.» Trenta anys després de la publicació de La barraca, quan Blasco va morir, una descendent de la Roja encara devia fer aquest mateix trajecte. En la següent fotografia, extreta de Memoria gráfica de Valencia (Editorial Prensa Valenciana SA, 1998, dirigida per José Aleixandre Porcar), se la veu a punt de travessar el carrer de la Pau, en la cantonada amb el carrer de les Comèdies:

Un tramvia s’hi acosta i probablement cedirà el pas a la vaca, que avança segura de la seua preferència, consolidada pels segles. València ja té tramvies, fàbriques i conflictes socials. El món que descriu Blasco en aquesta novel·la, però, no és aquest. Només, en parlar del Tribunal de les Aigües, hi al·ludeix: «todo el estrépito de la vida moderna pasaba sin rozar ni conmover esta institución antiquísima, que permanecía allí tranquila, como quien se halla en su casa, insensible al paso del tiempo, sin fijarse en el cambio radical de cuanto lo rodeaba, incapaz de reforma alguna».

Avui, la caminada de Pepeta des de l’horta fins al centre de la ciutat, amb vaca o sense, és impensable. Si la féssem, ens hi trobaríem amb molts obstacles. Només en els poblets tenim encara facilitats. A la ciutat d’avui, gran o petita, no. En qualsevol cas, avui ningú no la fa, perquè no en té la necessitat. En el temps de Blasco, i fins a molt avançat el segle XX, «animábanse los caminos con filas de puntos negros y movibles, como rosarios de hormigas, marchando hacia la ciudad». Aquells «rosarios de hormigas», que corrien cap a la ciutat des del nord, el sud i l’oest, és una de les imatges que millor caracteritzen la ciutat d’aleshores. I és que la relació entre el centre i la perifèria és un dels trets distintius d'una ciutat.

Aquesta qüestió m’ha vingut al cap en llegir ROMA. Imatges de la memòria, de Josep Picó. Me’l vaig comprar fa poc en la Plaça del Llibre. El nom de la Ciutat Eterna, escrit en lletres capitals en la coberta, em va fer allargar-hi les mans per fullejar-lo. L’autor és «un sociòleg molt considerable, però no prou considerat», en paraules de Gustau Muñoz (Josep Picó: sociologia i compromís civil). Picó explica la seua experiència de la ciutat durant el temps que hi va viure de jove, entre els anys 1968 i 1971. Foren uns anys de gran efervescència política i cultural, a les portes dels anni di piombo: «L'estudiant espanyol que acabava d'arribar i venia d'un paisatge polític de naturalesa morta, es trobava de sobte, amb un quadre de mil colors, a pinzellades roges, negres, grogues i blanques. Tot plegat semblava un llenç abstracte del pintor venecià Emilio Vedova, de gran vivacitat i impacte però de difícil interpretació.»

El que hi va trobar va ser «una mescla heterogènia incoherent, un espai sense lògica explicativa i fora del temps lineal, que sols té sentit, probablement, per a qui n'ha estudiat l'itinerari, per a qui l'ha viscuda o la viu diàriament. Però l'heterogeneïtat i multiplicitat d'aquest complex mosaic, de difícil muntatge, troba una relació que no ve donada pels objectes sinó pel subjecte que els contempla.» És a dir, Josep Picó no ha escrit una guia a l'ús, tot i que la podem fer servir per a preparar el nostre viatge. La intenció de l’autor és presentar una imatge de Roma —la seua— en un moment concret, amb una particular atenció al seu punt de vista professional, el de la sociologia, i al seu derivat, la política. Aquells eren uns anys en què els quioscos romans estaven atapeïts de premsa de tots els colors i filiacions, «on el seu desplegament matutí era un festí d’informació». El llibre de Picó ens presenta un panorama de la complexa i apassionada vida política italiana.

En el pròleg, explica que, en arribar-hi, un col·lega d’estudis li va aconsellar de conèixer la ciutat des dels afores cap al centre històric, ja que «no es pot entendre una ciutat tan antiga com aquesta limitant-se al centre històric, envoltat de magnificència artística i riquesa estètica, perquè en ella coexisteixen també altres estètiques menys agradables, que per a conèixer-les has de desplaçar-te a la perifèria, als barris nous, als ravals obrers i a l'extraradi dels marginats.» Així ho va fer, i també el llibre comença amb un capítol dedicat a alguns barris perifèrics. És una bona estratègia per a conèixer qualsevol ciutat. No sempre és possible, és clar. Quan viatgem, busquem allotjament al centre de la ciutat visitada. No hi serem més que quatre o cinc dies i no hi haurà temps per a rodar pels afores. L’autor ho va poder fer perquè hi va viure tres anys, que és el temps mínim necessari per a fer-se una idea d'una ciutat com Roma. Ara bé, la falta d’atractiu de la perifèria no és només una qüestió de falta de temps. A la ciutat on vivim tampoc no trobem cap al·licient per a perdre'ns pels suburbis, si vivim al centre, o per altres suburbis diferents del nostre. Quin interès pot tenir anar a fer una passejada per Orriols, posem per cas? Cap, excepte si ens proposem conèixer València en el seu conjunt. Perquè no és possible comprendre-la sense tenir a la vista la perifèria, com no és possible comprendre la València de fa cent anys al marge de la seua horta. A l'època de Blasco, la perifèria de València era essencialment l'horta i l'Albufera. Aleshores, aquest rodal mereixia el nom amb què avui l’anomenem anacrònicament: l’Horta de València. Era exactament això: una ciutat envoltada per una gran extensió d’horta, de la qual depenia. Avui és una gran àrea metropolitana, que aplega molt més enllà, fins a Llíria, Sollana i Sagunt. És una ciutat ampliada, on no hi ha el contrast entre la ciutat i el camp, sinó entre el centre i els barris i pobles satèl·lits i els polígons industrials. Cal incloure-hi també les urbanitzacions residencials, on la població es fa la il·lusió de viure al camp.

L’horta de la València de Blasco era una realitat tan concreta i definida que constitueix la substància del seu cicle «valencià» de novel·les. Era un territori molt ben relligat. Tenia el seu centre en la ciutat, però estava recorregut en totes direccions per una xarxa densa de camins i séquies. Fa cent anys, era tan «fàcil» —a peu o en carro, és clar— anar a ciutat com fer molts trajectes que no hi passaven. Avui és molt més difícil. Si encara els podem fer —en cotxe, és clar—, és perquè aprofitem aquells recorreguts, que els del terreny coneixen bé, i també els usuaris de Google Maps, guiats per aquelles dreceres fins i tot sense haver-les buscat. El resultat, sovint, és un trànsit motoritzat intens per aquells camins de carro. El tren i l’automòbil, amb unes infraestructures més exigents, van donar prioritat als trajectes que convergeixen en la ciutat. Fa relativament pocs anys, aparegueren circumval·lacions com la V-30 i el by pass, i una xarxa ja densa d’altres autovies, plenes de bucles i encreuaments. La V-30, vinculada al nou llit del riu Túria, és l’exemple més dràstic en aquesta evolució. Deixem ara de banda si era necessari o no el desviament del riu. Perquè el seu impacte no prové tant del riu com de les monstruoses autopistes a banda i banda, que tenen una amplària total equivalent a més d’un terç de l’amplària del llit fluvial i que són infranquejables. Cal reconèixer els avantatges: són ràpides, quan no estan col·lapsades pel trànsit; i segures, si no patim un accident.

Fa dos o tres anys, l’alcalde Ribó va presentar una proposta d’ús per al nou riu. Era una proposta molt sensata, i alguns se’n rigueren. No sé si se n’ha tornat a parlar. No és una qüestió fàcil de resoldre, certament. Però la principal dificultat està en el fet que la majoria no veu la magnitud del problema ni la necessitat d’una solució. Costa fer-nos-en càrrec quan travessem, en cotxe o en tren, els tres-cents metres d’amplària que ocupa aquesta immensa franja despoblada, rivetejada a banda i banda per cintes i llaços d’asfalt. El trajecte és molt breu —només deu o dotze segons— i no en fem cabal. A la nit, la visió és espectacular, amb corrues de llums grogues a una banda i roges a l’altra. Jo òbric els ulls com unes taronges per a intentar comprendre alguna cosa, però la visió desapareix ràpidament i només me’n resta un cert malestar.

Parle de la V-30 com a l’exemple més dramàtic d’aquesta fragmentació de la perifèria, és a dir, de la ciutat. Aquells «rosarios de hormigas» de fa cent anys s’han convertit en rosaris de cotxes que circulen en totes les direccions. És la imatge distintiva de la ciutat d’avui —de qualsevol ciutat. La Pepeta s’hauria apuntat amb entusiasme a aquesta radical transformació urbana, farta de seguir la Roja amunt i avall, trepitjant el fang o la pols del camí d’Alboraia. Nosaltres —alguns de nosaltres— no sabem què fer. Es parla de «recosir» el territori i algunes coses s’han fet en aquest sentit, molt poc. Un dels problemes centrals de l’urbanisme —que no només inclou la ciutat, sinó necessàriament també el territori— és aquest: el de les relacions entre el centre i la perifèria.