Nadal. Ai Nadal!

per Marian Díez Picó

Columnistes

Nadal. Ai Nadal!
Nadal. Ai Nadal!

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

I d’ací no res: Nadal. Ai Nadal! Supose que actualment hauria d’estar concentrant totes les meues energies en allò que suposa l’arribada del Nadal: en comprar loteria a mitges amb altres, malgrat estar convençuda cent per cent que no tocarà mai, en veure quin racó de la cuina és el més idoni per a ubicar el pernil que vulga venir a compartir les festes amb nosaltres, en pensar en eixos meravellosos autorregals per al dia de Reis i en assajar la forma més creïble de fer-me la sorpresa arribat el gran moment de desembolicar-los; en buscar amagatalls nous en els mateixos metres quadrats que tots els anys per als regals de la resta, en preparar la relació de pel·lícules que tornaré a veure aquestes festes una vegada més, encara que només siga per repassar el guió per si algú em necessitara en cas que plantejaren algun remake, en decidir els menús de tot allò que cuinaré i cuinaré i que no arribaré a tastar perquè en poder seure a taula els meus plats ja estaran en ple procés de digestió dels convidats…, en fi, en tot allò que comporta una festa que en teoria ha de ser tot pau i amor, però que en la pràctica passa a ser més bé molta tensió i més compromisos.

Una tensió que pot anar en augment si fem cas, al peu de la lletra, a determinats anuncis nadalencs, com aquell que incita alegrement perquè aquestes festes ens diguem en persona el que no ens hem dit abans. D’acord que per a les marques buscar un eslògan, cridaner i tendre al mateix temps, cada vegada ha de ser més complicat, però en aquest cas, potser, si fem cas aconseguim l’efecte contrari, no? Vaja que si la sinceritat ha de ser la premissa principal a les reunions familiars aquestes festes, és possible que directament acabem amb el Nadal, però no seré jo qui els lleve la il·lusió. Si els creatius de la marca en qüestió creuen que hi ha possibilitats amb aquest eslògan, avant!

Pitjor ho tinc amb un altre que anima els espectadors a fer la maleta, deixar la faena i anar a viure a un plàcid poble perdut entre muntanyes. Encesa tinc a la meua filla des que el va veure demanant-me que ens traslladem a un poble com eixos, on els xiquets i xiquetes poden jugar com a salvatges, els crien entre els veïns mentre tu pots dedicar-te tranquil·lament a la vida contemplativa, i les cabres es passegen pel carrer alegrement. De moment l’he mig convençuda que la cobertura en aquells llocs és fatal, però no les tinc totes.

I així entre tanta tensió i tants compromisos poc apetitosos en l’horitzó, de moment l’únic que he fet ha sigut excedir-me en la decoració nadalenca de casa. No sé si ha sigut per l’angoixa que en general em produeixen aquestes festes o per l’excés generalitzat de l’ambient després que la temporada anterior no poguera ser el de sempre, però el cas és que ara m’adone que probablement he sigut un poc intensa en aquesta ocasió. Com dic, no sé ben bé per què, però enguany sembla com si m’haguera posseït Abel Caballero i necessitara posar llumenetes per tot arreu. Sí definitivament no tinc cap dubte que l’alcalde de Vigo estaria orgullós de mi si vinguera a casa. Clar que el problema real arribarà quan toque tornar a la normalitat i assumisca que això a les pel·lícules americanes queda molt bé perquè tots tenen unes cases amb uns soterranis amb capacitat per a esquarterar a mig barri i compartir espai amb els adorns nadalencs fins a l’hivern següent, com si res, però no és el meu cas.

Ho mire per on ho mire, Nadal només em porta inconvenients, però vull pensar que entre llumenetes de colors es porta d’una altra manera.