Sis-cents anys de la Generalitat

per Salvador Vendrell

Columnistes

Sis-cents anys de la Generalitat
Sis-cents anys de la Generalitat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

M’arriben els tres primers volums del Congrés La veu d’un regne. «Sis-cents anys de la Generalitat» i, sense poder evitar-ho, em ve al cap el jove historiador que jo volia ser en els anys vuitanta del segle passat. Recorde la concepció de la història del mestre Pierre Vilar, la seua definició i la necessitat d’ensenyar-nos a pensar davant els problemes del món. I, sobretot, la voluntat dels historiadors per aclarir problemes actuals i poder abordar millor el futur. Reflexione sobre el fet que enguany la Generalitat no ha volgut commemorar els cinc-cents anys de les Germanies i recorde les preguntes que es va fer sobre el tema el meu amic Antoni Furió: Per què no convé? Per pura ignorància? Per burrera? Alguna cosa sí que ha volgut fer, a última hora, la Institució Alfons el Magnànim i n’estem agraïts. Però, deixem de parlar del que no s’ha fet i aturem-nos en les coses ben fetes com és, ara, l’edició dels tres primers volums i del bon grapat de volums que s’editaran d’aquell congrés que es va celebrar al País Valencià del 21 al 28 d’octubre de 2018, coincidint amb els sis segles de la constitució de la nostra màxima institució d’autogovern i que presidia el mateix historiador que es queixava de la no celebració dels cinc-cents anys de la revolta de les Germanies. Deia Antoni Furió, ara fa ja dos anys:

«Enguany fa sis-cens anys de la creació de la Generalitat Valenciana, la institució nascuda inicialment amb una finalitat fiscal financera, acabaria ostentant la més alta representació política del Regne de València i el nom de la qual, recuperat el 1982 en l’Estatut d’Autonomia, designa avui el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià».

Va ser un congrés en què es va aconseguir reunir més de cent-vuitanta investigadors d’universitats europees i americanes convocades per les cinc universitats públiques valencianes i que comptava amb el patrocini de la presidència de la Generalitat Valenciana i de les Corts. Els volums que ara veuen la llum i els que la veuran són fruits de les aportacions que es feren a les setze sessions que es van celebrar al llarg del territori valencià, concretament a València, Morella i Alacant. Són textos que aporten coneixements i reflexions sobre la manera de governar-nos els valencians. Textos que aborden temes que afecten el nostre present. Com diu el president d’aquest congrés, venim d’una tradició, la del regne de València i la de la Corona d’Aragó, que s’acosta més al parlamentarisme propi d’Anglaterra i els Països Baixos que a la molt més autoritària de França i Castella. I, problemes de plena actualitat com és el problema del finançament valencià es remunten a la derrota en la guerra de Successió quan la Generalitat va ser abolida el 1707.

«Quan dic “derrota valenciana” i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supervisió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren en la presó.»

Tota una lliçó, històrica, que no ha aprés encara la nostra dreta que s’autoanomena «constitucionalista» i que, com sempre, serveix més el rei que el Regne.

El primer volum que ha vist la llum recull els parlaments de naturalesa acadèmica i protocol·lària que es pronunciaren en les sessions institucionals del congrés. El segon, sota el títol de La Generalitat Valenciana, dels orígens a l’abolició, recull les comunicacions presentades dedicades a la història de la institució. En total, disset textos que amplien i milloren el coneixement de la institució que va ser, durant els seus tres segles i mig d’existència, «la veu del regne». El tercer, Espais i Imatges de la Generalitat se centra en els elements simbòlics que ressalten la seua presència. Aquests volums i els que apareixeran són el resultat d’un congrés d’una transcendència remarcable, tant des del punt de vista històric com per la seua innegable actualitat com ha deixat palés el seu president:

«De fet, això que avui vivim, les democràcies parlamentàries, té el seu origen en el parlamentarisme medieval, en institucions com ara les Corts i la Generalitat. No deixa de ser estrany, per tant, que siga tan mal conegut i que els historiadors es posen més en la pell del rei, que és el poder central, que no en la pell del regne. I això explica algunes coses.»

Tant de bo aquests treballs ajuden a conéixer una institució poc coneguda i mal coneguda, no sols per la majoria dels valencians, sinó també pels mateixos historiadors. Tant de bo que, a través de l’estudi, s’arribe a un millor coneixement de la institució mes important del País Valencià i també de la història en general. La publicació d’aquest textos i la dels que seguiran seran una molt bona aportació al país. Com diu Vicent Olmos:

«Potser per trobar l’únic precedent d’una magnitud semblant a aquest esdeveniment ens hauríem de remuntar al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971), que fou una de les fites acadèmiques i cíviques més importants anteriors a la Transició democràtica.»