Serrant les dents de ràbia

per Joan Canela

Columnistes

Serrant les dents de ràbia
Serrant les dents de ràbia

Intente no seguir l'allau de merda i vòmits que la gran majoria de mitjans espanyols estan llançant sobre la valenta comunitat educativa de Canet de Mar. La quantitat i nivell dels insults, mentides i injúries que han de patir és tan bèstia que, sincerament, no sé ni com ho aguanten. I és que és fort que des dels estudis i les xarxes t'acusen de nazi i assetjador mentre, al carrer, els nazis de veritat et pinten l'escola i t'amenacen de mort sense que això –oh sorpresa!- no desperte cap rebuig.

Dic intente, perquè per més que vulga és complicat aïllar-se de la capacitat de bombardeig mediàtic de la dreta i extrema dreta (jo ja no puc ni diferenciar-les) espanyoles. I per si no fora prou, al TL del meu Twitter no paren d'aparéixer les piulades de suposats progressistes catalans assegurant que tot això és culpa de l'1 d'Octubre i que «no haver polititzat la llengua» i «indepes culpables» i tal i pasqual [a banda queda dit, que no entenc que li he fet a l'algorisme aquest perquè em torture així].

I és clar, jo no pare de recordar quan a l'escola de les meues filles, a València, vam patir el nostre propi Canet. D'això, ja fa nou anys, governava encara el PP i el Procés català no estava ni a les beceroles, i, com sabreu, encara hi havia el doble sistema de línies separades per llengües. Llavors, quan la meua filla va entrar a infantil, la comunitat educativa havia aconseguit, després de molts anys de lluita, que les tres línies del centre foren en valencià, ja que la demanda superava sempre la capacitat de les dues línies.

Llavors, amb el curs ja començat, va arribar la notificació de conselleria que una de les classes tornaria a la línia en castellà. Una família havia denunciat judicialment el canvi de llengua malgrat que havia acceptat matricular el seu fill a un curs que sabia que seria en valencià i tot i tenir altres opcions en castellà al barri. De sobte, la meua filla, matriculada en valencià com a única opció havia de començar a anar a una classe en castellà. La mestra que fins llavors els havia parlat valencià, ho faria en l'altra llengua. La voluntat d'una sola família prevalia per sobre la de les altres 74. Es veu que el seu dret a estudiar com volia estava per sobre del nostre dret. I no només això, és que fins i tot podia decidir en quina llengua estudiaria la meua filla!

Podeu imaginar com vam reaccionar la resta de famílies. Un poc com les de Canet. Ens vam organitzar. Vam manifestar-nos davant de conselleria, vam recórrer judicialment, vam parlar amb els mitjans, i vam mobilitzar l'escola i el barri sencer. Vam rebre centenars de mostres de solidaritat i suports –especial record per Escola Valenciana- i, després de molt de patir, moltes nits d'insomni i molta angoixa, vam guanyar. Això sí, nosaltres vam tenir la sort, i encara no sé ben bé perquè, que l'espanyolisme polític i mediàtic no va entrar al nostre cas com ha passat a Canet.

També llavors, aquella família que en secret ens denunciava, enviava notes de premsa denunciant que els marginàvem, que els assetjàvem, que ho pagava el seu fill. Després, quan vam tenir accés al procés judicial vam trobar la carta que havien tramés al jutge explicant com ho havia de fer per reduir la qualitat de les classes en valencià, obligant xiquets a estudiar en aquesta llengua encara que les famílies no volgueren i desanimant el creixement de la demanda d'educació en la nostra llengua. Victimisme barat mentre planificava la nostra guetització. Delirant.

Per posar en context la mobilització judicial per aquella única família, cal recordar que en aquell moment hi havia 80.000 famílies que volien estudiar en valencià i, malgrat tenir-hi dret legalment, no podien perquè la Generalitat no creava les places. I els jutges arronsaven els muscles. «Això és competència de l'executiu», deien. Però si una sola família clamava que volia estudiar en castellà... de sobte, tota la maquinària es posava en moviment per garantir aquest dret, al preu que fora. Fins i tot passant per sobre els drets d'altres famílies. En casa, d'això, en diem justícia colonial.