Pedres en la motxilla

per Jesús Peris

Columnistes

Pedres en la motxilla
Pedres en la motxilla

Diu Pablo Casado que a Catalunya els xiquets que no parlen català no poden anar al bany a l'escola i que els professors i professores els posen pedres en les motxilles. Són bestieses tan grans que fan riure i en efecte crec que estes paraules són alhora símptoma clar de dues coses, una d'elles molt divertida, l'altra no massa.

D'una banda, mostra clarament i amb poc lloc per al dubte la manca absoluta d'intel·ligència de Pablo Casado: una combinació del procés de selecció inversa a la política espanyola i dels endolls clientelars de l'oligarquia. Els graus i els màsters te'ls poden regalar, però el que hauries d'haver aprés no es pot adquirir sense esforç i unes mínimes capacitats, així que al remat Pablo Casado és el que sembla: un trompellot amb pocs llums i molta supèrbia. I molt fatxa. Els seus excessos verbals, en tant que palesen eixes qualitats, fan riure.

El que no fa riure és l'altra cosa que se'n desprén. Que el president del principal partit de l'oposició diga amb total tranquil·litat mentides tan gruixudes amb l'aire d'eslògans goebbelsians per demanar l'assetjament de la llengua minoritzada i la suspensió de l'autonomia. I tampoc fa riure que una part important de la premsa oficialista reproduïsca eixes afirmacions i les qualifique de «denúncies».

Tot plegat ens situa en un escenari cada dia més preocupant. Sembla que la dreta en bloc renuncia a qualsevol mena de consens i fins i tot a qualsevol ètica democràtica. Eixa mena de propaganda històricament és l'avantsala de la violència. Fa la sensació que, com per altra banda escriu Carles Sirera fa temps, la dreta dinàstica aposta cada vegada més per opcions autoritàries. Eixa és la seua resposta a qualsevol indici d'esquerda del règim del 78, o fins i tot la seua resposta si tarda massa a ocupar de nou el poder. Caldrà veure què fa el PSOE si les coses continuen en eixa línia. La seua actitud davant la immersió lingüística en Catalunya no resulta molt esperançadora.

Mentrestant, Yolanda Díaz li conta no sé quina cosa del «Levante español» al Papa i, a casa nostra, la meua filla em diu que al seu institut assignatures que haurien d'impartir-se en valencià s'imparteixen en castellà mentre la Generalitat recupera a un cartell nadalenc denominacions amb inconfusible pudor franquista com ara la Ribera del Júcar o la Huerta Norte. Tampoc això sembla massa esperançador, entre la provocació i els fets consumats, amb tota l'artilleria propagandística nacionalista espanyola posant difícil la resposta. Els fatxes i els nacionalistes espanyols tenen la llengua llarga i la corda curta.

La Segona Restauració es tensa i prepara les porres extensibles. Les farà servir quan una provocació genere indignació. De vegades sembla que les provocacions tenen eixe objectiu. Els eslògans propagandístics, les pedres imaginàries en les motxilles, busquen legitimar la repressió. A Cadis, per altres motius, han estat detenint obrers. Activistes van patint condemnes sense més proves que les paraules dels policies, i els sis xicons de Saragossa en són una bona prova.

Són temps durs i poden ser-ho més encara. És evident que les llengües espanyoles no castellanes són un objectiu important, però els atacs que pateixen són part d'un procés involutiu més ample. La monarquia borbònica perd legitimitat i contraatacara amb violència simbòlica, judicial i de l'altra. Caldrà estar preparats i preparades i teixir amb mirada ampla aliances i complicitats.

I seguir creient que, malgrat tot, si Espanya té algun futur que no passe per la imposició neocolonial i la institucionalització de les oligarquies i les injustícies, eixe futur no pot ser un altre que la república i el reconeixement de les nacions que la composen, el federalisme i la plurinacionalitat. Assumir-se com és, al remat. Pobles empoderats i sobirans alçant el front, com deia Miguel Hernández, com el lleó aquell que representa el poble en els emblemes republicans, «yacimientos de leones», deia el poeta, alliberats de jous i de servituds seculars, de la societat de l'«usted no sabe con quien está hablando», de llepabotes, de (presumptes) sàtrapes i de senyorets per damunt de la llei per dret de naixença.