Capitalisme a la madrilenya

per Enric Bataller

Tribuna

Capitalisme a la madrilenya
Capitalisme a la madrilenya

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Hi ha polítics amb el do de saber apartar les mirades dels seus punts febles i posar els adversaris a discutir sobre aspectes que no suposen perill per als seus interessos. Segur que recordaran Jordi Pujol, «Mr 3%», qui va fomentar davant l'Espanya mesetària l'antiga i falsa imatge del catalanisme com a assumpte exclusiu d'oligarques avariciosos, alhora que absorbia en benefici seu les immenses energies socials posades en marxa pel PSC i PSUC durant la Transició per aixecar amb elles un entramat institucional amb què va governar vint-i-quatre anys ininterrompudament.

Salvant les òbvies distàncies, actualment ens planteja el mateix joc l'habilidosa presidenta de la Comunitat de Madrid, qui actua com si el seu territori fos un platet volant, elevat pel cel de la península, aliè a les necessitats materials pròpies dels que suposadament hem estat condemnats per la història a un etern pla subaltern dins del marc estatal en què, per voluntat o per força, ens ha tocat viure.

Si ens posem a parlar de la preeminència econòmica assolida tramposament per Madrid en detriment de la locomotora catalana, brindem a la senyora Ayuso la possibilitat de recordar-nos la necessària evolució social i el pas d'una economia industrial de producció a una altra basada en les finances globalitzades i els serveis d'intermediació que, inevitablement, busquen sobretot la concentració i la proximitat geogràfica al poder polític.

Si el que portem a col·lació és el lamentable dúmping fiscal que practica la Comunitat de Madrid, se'ns replicarà que abaixar impostos és saludable, i que això és el que haurien de fer els nostres propis governants en comptes de protestar amb enveja.

Si parlem de construir el Corredor Mediterrani com a necessitat urgent per mantenir el caràcter tractor de l'economia que floreix a la seua ribera, se'ns diu que no hi ha res més mariner que el túnel passant Atocha-Chamartín, i que qualsevol gran infraestructura de transport ha de passar pel centre d'Espanya, sí o sí.

Quan la cosa va de reparar l'injust sistema que té infrafinançats els valencians, aleshores se'ns recorda que Madrid també ho està, però que això no el preocupa perquè té recursos propis i és un territori solidari que assumeix, com a bon ric, que li correspon repartir alguna cosa amb els que no ho són, simplement perquè el sistema continue i no ens precipitem a l'abisme.

En definitiva, la filosofia aparent de la senyora Díaz consisteix, com diria Sergio Dalma, «que la vida és així, no l'he inventada jo». Tot adobat amb una indissimulada jactància impròpia d'una governant responsable, i més enllaçada amb l'actitud d'algú a qui haguera tocat la loteria i sabera que ja mai més no s'haurà de preocupar de guanyar el pa.

Però no us enganyeu, tot això és pura «pose». L'«efecte aspiradora» que exerceix Madrid sobre els recursos de les altres autonomies no és la causa dels nostres mals, sinó la conseqüència de la decisió política prèvia de radicar-hi tot l'aparell polític-institucional de l'Estat. La senyora Ayuso, amb la seua retòrica de nova rica, està intentant despistar-nos del que tots hem sabut sempre, és a dir, que globalment Espanya ha estat un país pobre; que la riquesa associada a la indústria, el comerç i l'agricultura d'exportació s'ubicava a algunes zones costaneres, i que l'estabilitat que ofereix l'ocupació pública ha generat des del segle XIX, especialment en els nivells més alts, una casta de privilegiats amb un fort sentit corporatiu i que gaudeix d'un pes específic a la societat superior al que li pertoca a altres països amb economies més pròsperes i diversificades.

En suma, vivim en un país de capitalisme imperfecte, perquè les regles pures del mercat mai no han funcionat ací sense l'ajuda de dopatges. La Comunitat de Madrid concentra 150.000 dels empleats de l'Estat (el 29,2% del total), fet que suposa que aquesta comunitat, amb només un 26% més de població que el País Valencià, compta amb cinc vegades més servidors estatals que la nostra terra. I si sumem els empleats públics municipals i autonòmics (que no sé per què existeixen a Madrid, atès que una lògica democràtica exigiria que aquest territori fos un simple districte federal), tenim que la xifra s'eleva ni més ni menys que fins als 430.000 empleats públics, exactament el triple dels que té Euskadi i 130.000 més que els de tot Catalunya, que com saben compta amb un milió més d'habitants que Madrid. Aquestes xifres suposen no només concentració funcionarial, sinó un autèntic amuntegament si reparem que la comunitat madrilenya ocupa només 8.021,8 quilòmetres quadrats, que representen un escàs 1,6% del territori de l'Estat. Vaja, que no hi caben més funcionaris ni amb calçador.

Quants centres d'El Corte Inglés es mantenen gràcies a les compres de 150.000 funcionaris estatals i les seues famílies? Quants hospitals calen per atendre la seua salut? Quants concessionaris de cotxes? Quants restaurants? Ací tenen el funcionari com a motor de l'economia en el sentit més primari. A Madrid no fan falta saberudes anàlisis com les de Mariana Mazzucato a propòsit del benèfic efecte de l'Estat Emprenedor que promou inversions en ciència i desenvolupament tecnològic. Tampoc no interessa saber res del vigor amb què les administracions dels Länder alemanys promouen el desenvolupament corrector de desigualtats territorials. Ací, parlar de «la riquesa de l'Estat» suposa al·ludir, ni més ni menys, a les 150.000 nòmines (un gran nombre d'alt nivell) que amb càrrec als Pressupostos Generals es concentren en un espai reduït i asseguren aquest benestar que exerceix d'efecte crida sobre gent acomodada d'altres llocs.

D'això és del que la senyora Ayuso no vol ni sentir parlar perquè desmuntaria el seu discurs de distracció. D'això és precisament del que hem de parlar els qui tenim la condició de pagans d'un Estat que ha decidit col·locar la capital en una nau espacial amb destinació a no se sap ben bé on.

O fem Política de la bona per posar fi a aquesta situació, o no sortirem mai de pobres. Fins que l'administració de l'Estat no estiga estesa uniformement per tot el territori, no podrem acabar amb «l'efecte aspiradora» de la capital. No n'hi ha prou que algunes formacions hàgem entès això: necessitem fer un esforç unànime.