Capitalisme de col·lapse

per Juanjo Giner

Tribuna

Capitalisme de col·lapse
Capitalisme de col·lapse

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El context social s’interconnecta amb la meua situació personal i em trobe escrivint aquestes línies des del meu confinament domiciliari, amb una pcr positiva i símptomes d’un refredat comú. El confinament amb símptomes lleus et dona més temps per llegir, reflexionar i analitzar amb deteniment el funcionament actual del capital com a motor econòmic del capitalisme. Capitalisme que es reinventa i s’adapta a la fase actual de col·lapse planetari. Una anàlisi des de l’economia política, sense endinsar-me en terrenys desconeguts com el sanitari o l’ambiental, que pretén entendre com el capital continua maximitzant beneficis en una situació extrema de falta de matèries primàries, pandèmia mundial i emergència climàtica.

Al llarg de la història hem vist com el capital aconseguia rendibilitzar qualsevol catàstrofe, natural o humana, des de guerres fins a huracans passant per pandèmies i plagues. A més devastació més benefici, la situació de crisi generada és la palanca perfecta per aplicar polítiques neoliberals, molt poc populars, que augmenten les desigualtats socials al mateix ritme que es disparen els preus de les accions de les grans multinacionals. Naomi Klein ho va anomenar capitalisme del desastre en la seua anàlisi de l’evolució del capitalisme des dels anys 70 del segle passat.

Actualment, amb la pandèmia mundial tenim un context de manual per al capitalisme de catàstrofe. Podem veure com el gran capital extrau beneficis, com hi ha un transvasament de rendes públiques a capitals privats, rendes públiques pagades en gran manera per les classes treballadores dels diferents estats (apropiació indirecta sumada a l’apropiació directa de la plusvàlua, negoci rodó). Analitzem el transvasament de rendes que es dona en les vacunes. Sense a entrar a valorar la major o menor eficiència de les vacunes, podem assegurar que les vacunes en una pandèmia planetària haurien de ser un bé bàsic a disposició de tota la població mundial, lliure d’especulació, sense discriminació de cap mena i eliminant qualsevol barrera socioeconòmica o política. Res més lluny de la realitat, durant l’any que portem de vacunació hem pogut observar almenys tres formes d’especulació del lobby farmacèutic; una amb el preu i el termini d’entrega de la vacuna, dos amb el no alliberament de les patents per als països empobrits i tres amb les dosis de vacunes necessàries i la seua periodicitat. Tot un negoci en auge, un ninxo de mercat inacabable que estan explotant amb molt d’entusiasme, d’on reben una immensa quantitat de rendes públiques. Hem vist com hi ha països que tenen les seues pròpies vacunes, realitzades des dels laboratoris públics, en rendes públiques sí, però fora d’especuladors i a plena disposició de les persones. L’exemple és Cuba

La pandèmia també ha obert la porta de les rendes europees als grans capitals. Els Fons Europeus nomenats New Generations volen ser un nou Plan Marshall per a la recuperació econòmica postpandèmia, recuperació després d’una catàstrofe (guerra o pandèmia), i poder continuar incrementant els PIB de cada un dels països membres. Fons opacs que acabaran incrementant els guanys de les elits econòmiques sense solucionar l’emergència social i mediambiental. Els New Generations són un clar exemple de la utilització del col·lapse que fa el capital per seguir creixent amb la complicitat de la Unió Europea. Són una estratègia de creixement que s’articula i justifica (crea el seu propi relat) en dos situacions extremes que marquen el context mundial, la pandèmia i l’emergència climàtica. Un Green New Deal, en el millor dels casos, per continuar adaptant-se a la limitació dels recursos planetaris i la saturació dels mercats amb l’objectiu del creixement il·limitat en un món limitat. Això que diuen progrés.

Els problemes són creats per la dependència del petroli, el consum global, la comoditat de poder compra en casa un producte de l’altra part del món, aquesta comoditat és addictiva, l’obsolescència programada o la creació de necessitat fictícies com a sacrificis per engreixar el monstre del consum, tots problemes vinculats a la globalització neoliberal, accelerada des dels anys 70 en plena crisi del petroli, ironies del mercat. Les solucions del «capitalisme verd» estan centrades en la transició a un model energètic de renovables per reduir aquesta dependència del petroli i dels combustibles fòssils en la generació de l’electricitat sense deixar de créixer exponencialment. Transició basada en un model marcat per l’oligopoli elèctric. Grans instal·lacions fotovoltaiques, copiant el model actual de les grans elèctriques, megainstal·lacions que generen problemes d’emmagatzematge, de distribució i un alt consum d’aigua. O el foment de la mobilitat elèctrica des d’una lògica extractivista i privada, sense articular una xarxa potent de transport públic i de proximitat. Solucions que comporten nous problemes, solucions que són pegats temporals per seguir alimentant el mercat.

Hem de començar a trencar el marc mental del capitalisme, el creixement il·limitat en un món limitat és impossible. La crítica al creixement il·limitat i exponencial que pregona el capital ha de ser la pedra angular dels moviments per una justícia social i mediambiental. S’ha d’aprofundir en la contradicció bàsica que suposa el capitalisme en un planeta on els recursos són limitats. L'enèsima reinvenció del capitalisme per seguir creixent en mig del col·lapse està destinada a buscar solucions «verdes» als problemes creats, solucions que generaran nous problemes perquè no gestionen aquesta lògia del creixement il·limitat. És impossible un creixement il·limitat sostenible, és en si un oxímoron.

Si som conscients d’aquesta impossibilitat de creixement constant, hem d’exigir una transició energètica i un canvi de model econòmic on es prioritzen els sectors essencials per a la vida, un model democratitzat al servei de la ciutadania. Hem de canviar el paradigma del creixement pel de la sostenibilitat real, aprendre a consumir menys i millor, perdre l’addicció al consum, que ens ha de comportar treballar menys, poder relocalitzar la producció, producció i consum de proximitat i responsable, prioritzar els sectors essencials per a la vida, exigir millores en el transport públic, energies renovables de gestió municipal i popular. No podem deixar el model econòmic postpandèmia i la transició energètica en mans del capital, hem de democratitzar l’economia al servei de les persones per aconseguir una transició justa social i mediambientalment. D’això depén de passar a una fase terminal del capitalisme o del planeta.