La bogeria capitalista

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

La bogeria capitalista
La bogeria capitalista

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En estos temps d'enfonsament el caos està instal·lat en les nostres societats. Un caos sistèmic, estructural, inherent a la deriva que ha pres el capitalisme, cada vegada més embogit i ansiós de poder. Hem de tindre molt en compte que el capitalisme és un sistema econòmic, el sistema sota el qual vivim, però també ho és social, polític i cultural, un sistema amb centenars d'anys a la seua esquena mitjançant el qual es replica i expandeix el capital, que per la seua pròpia naturalesa necessita una constant, incessant i progressiva reproducció ampliada. El mecanisme per al manteniment expansiu del capital, recorda, dit de manera gràfica, al que utilitza un ciclista per a conduir la seua bicicleta: si deixa de pedalar, cau, si bé en el cas del capitalisme es tracta no sols de continuar pedalant, sinó de pedalar cada vegada més de pressa. Per al capital no hi ha una altra opció que la que conté el lema de les Olimpíades modernes: «més ràpid, més alt, més fort». Una opció certament estressant, ansiògena, suïcida i ecocida, però que imprimeix el seu ritme i caràcter a la vida contemporània.

Les fonts primigènies del capital, que Karl Marx i Karl Polanyi van caracteritzar com a «acumulació originària», estan lligades a un gegantesc procés de saqueig, pillatge, extorsió i violència contra els pobles, les dones, la natura i la propietat comunal, i és este caràcter intrínsecament violent del capital el que s'ha manifestat posteriorment en forma de guerres contínues i cruels mecanismes d'explotació i control. Adonar-se d'això va suposar en el seu moment una considerable expansió de la consciència humana, que descobria l'enorme poder de l'ombra col·lectiva, i de com les fosques forces de l'inconscient poden impulsar estructures econòmiques i socials amb graus creixents de deshumanització. Històricament, el capitalisme es va anar revestint amb diverses vestidures que, o bé camuflaven les seues agressives intencions, o bé les reforçaven per mitjans indirectes. Al principi el capitalisme es va inspirar en l'austera espiritualitat calvinista, com bé demostrara el sociòleg Max Weber. Després, ja lliure de les obligacions ascètiques, ja despullat del seu abric religiós, el capital es va posar successivament els vestits del liberalisme, el nacionalisme, la democràcia, l'anticomunisme, el cientisme o l'estat del benestar, per a mostrar-se finalment, hui mateix, amb la seua autèntica i horrible cara, encara que insistisca a enganyar-nos sota les etiquetes de «neoliberalisme», «tecnocràcia» o «capitalisme verd».

Amb estes disfresses el capital, promogut per capitalistes amb noms i cognoms, però també per empreses tecnològiques i inaccessibles fons d’inversió, ha buscat la manera de perpetuar-se, però les successives crisis, cada vegada més potents, derivades de la mateixa lògica capitalista, de la seua tendència a la superproducció i a l'avarícia, de la seua obsessió amb l'increment de poder, de la cerca incessant i especulativa de nous nínxols de mercat i més grans beneficis, li han posat bastons a les rodes. De cadascuna d'estes crisis el capitalisme i els seus gestors van saber eixir airosos donant curs a una creativitat cada vegada més perversa, perniciosa i tòxica, evidenciada en la progressiva destrucció de la naturalesa de la qual el capital extreia una de les seues més preuades energies. Fins que a la fi del segle XX l'endèmica crisi capitalista es va fer més recurrent i el capital es va veure obligat a llevar-se totes les caretes i a mostrar la seua més trasmudada i crua faç.

Així va emergir el capitalisme salvatge actual, dominat per la financerització de l’economia i la colonització del món virtual, un capitalisme que es mostra ja absolutament descarnat, cínic, gèlid, implacable, sense cap pretensió ètica, tot i escudar-se encara en la comèdia de les virtuts i valors del lliure mercat. Un lliure mercat inexistent, al costat d'unes elits cada vegada més concentrades i blindades que semblen haver pres el camí, no ja d'un capitalisme inhumà, sinó declaradament posthumà, aquell al qual senzillament, com sostenen Susan George o Zygmunt Bauman, li sobra la major part de la humanitat. Un capitalisme pròxim a les distopies cinematogràfiques de Blade Runner o Elysium, un capitalisme nu que no necessita al·lucinades teories de la conspiració mundial per a ser mostrat com realment és, perquè ell és, en si mateix, una conspiració estructural.