La fascinació pels volcans (12)
El Vesuvi segons Warhol
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Fins al segle XX, les grans muntanyes i els volcans en erupció van continuar sent temes preferits per a molts artistes, àdhuc havent disminuït l’interès pel sublim. De mica en mica —diu Nicolas Daly a The Demographic Imagination and the Nineteenth-Century City, 2015—, les obres de caràcter pintoresc, que proporcionaven un plaer més contingut i, per tant, eren més fàcils de vendre a la majoria de turistes que visitaven Nàpols, Pompeia i el Vesuvi, es van acabar imposant. Al llarg de la centúria, el gust dels habitants de les ciutats per la recreació de desastres havia crescut de tal manera que inundacions, incendis i terratrèmols apareixien no sols en la ficció narrativa, la poesia, el teatre, l’òpera i la pintura, sinó també en espectacles d’entreteniment popular. I naturalment, entre aquests horrors —apunta Daly—, les imatges i els relats de volcans mortífers van exercir una fascinació particular i es van convertir en part de l’imaginari ciutadà. Un imaginari en el qual tot el que era sòlid desapareixia sota la lava ardent i la cendra piroclàstica, incloent-hi persones i béns; la seua representació tendia a suggerir les limitacions dels poders humans i la frustració inevitable dels plans i de les esperances.
De fet, també en l’actualitat, quan aquest fenomen entra en escena i, inesperadament, trenca l’organització que regeix les societats avançades, algunes veus adverteixen que, a pesar de nosaltres, la naturalesa existeix, que encara resisteix, i que ningú no té el poder de violentar-la i de sotmetre-la per complet. Així reflexionava Bernard-Henri Lévy, en l’article «La lección del volcán», publicat a El País, el 25 d’abril del 2010, a propòsit del debat generat per l’erupció de l’Eyjafjallajökull, a Islàndia, i el col·lapse aeri que provocà arreu d’Europa, amb milers d’avions a terra i una confusió generalitzada, a causa del fum i les cendres expulsats. Escrivia el filòsof francès que es podria polemitzar i comentar tot el que es volguera, fins i tot dels principis de precaució, però s’havia produït un esdeveniment: «Enorme y minúsculo, como ese efecto mariposa que se invoca a diestro y siniestro, y, esta vez, no sin razón. Colosal e insignificante; colosal porque al principio era insignificante, como en los escenarios de ciencia ficción, los grandes relatos antiguos y los cataclismos bíblicos. Un volcán ha despertado. Un volcán pequeñito. Más pequeño que ese otro que en el año 79 de nuestra era destruyó Pompeya, Herculano y Estabies. Más pequeño que el Laki, cuya erupción, también en Islandia, hizo del 1783 un año de cenizas a escala planetaria. Minúsculo, casi irrisorio, si lo comparamos con el Tambora, que explotó a finales del siglo XIX, en Indonesia, y cuyas partículas dieron varias veces la vuelta a la Tierra antes de dispersarse: su potencia, equivalente a cien bombas de Hiroshima y Nagasaki juntas, causó cerca de cien mil muertos.»
Lévy es preguntava què era més poderós, si l’home, «el autoproclamado amo y señor de la naturaleza, que proyecta controlar hasta sus más íntimos secretos e incluso sueña, como el alquimista Almani de La nueva Justine, de Sade, con convertirse él mismo en volcán y en dominar ese vientre que vomita llamas», o un petit i desconegut volcà que havia despertat després de 178 anys. I concloïa: «Silencio, dice el volcán. Silencio. Ahora soy yo el que habla.» L’autor esmenta relats que van de l’Antiguitat a la Bíblia, a Sade —que estigué a Nàpols i pujà al Vesuvi— i a la ciència-ficció; un conjunt de narracions que —assenyala Daly— han aportat components a la cultura popular internacional actual, molt recognoscibles en les pel·lícules de desastres, un gènere que ha perdut les connotacions pròpies de la sèrie B per convertir-se en un dels pilars importants de les superproduccions de Hollywood.
Així, doncs, no ens hauria d’estranyar que Andy Warhol, l’artista més conegut del Pop Art, després de visitar Nàpols a principis de la dècada del 1980, convidat pel galerista Lucio Amelio amb la intenció de propiciar una trobada amb Joseph Beuys, duguera a terme, d’una banda, una obra en què va reinterpretar la primera plana del diari Il Mattino de l’endemà del terratrèmol d’Irpinia, el 23 de novembre del 1980, que portava el titular «Fate presto», i, d’altra banda, la sèrie Vesuvius, inspirada en el volcà. Una tragèdia acabada d’ocórrer traslladada a una peça, de gran format, pertanyent a les Headlines, apropiacions de fulls de periòdics que es fan ressò de desgràcies greus amb imatges; i el símbol del perill latent reproduït en 18 serigrafies que representen diversos moments del dia i que tenen com a model les pintures vuitcentistes. L’artista va declarar: «Per a mi, l’erupció és una imatge colpidora, un esdeveniment extraordinari i també un tros d’escultura. El Vesuvi és per a mi molt més gran que un mite: és una cosa terriblement real.» D’aquesta manera, Warhol, «el Rafael de la societat de masses nord-americana» —tal com el va definir el crític d’art i curador d’exposicions Achille Bonito Oliva—, convertia el volcà, el Vesuvi, en una icona comparable a qualsevol altra d’extreta de productes de consum massiu.
Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que, encara avui, davant de fenòmens naturals d’aquesta magnitud, la nostra mirada no pot evitar sorprendre’s, torbar-se, abismar-s’hi, com si durant el moment de la contemplació res més no existira, i meravellar-se i emocionar-se per la grandiositat, el misteri, l’horror i, alhora, la bellesa que emanen.
[Aquest article, publicat a Diari La Veu el 2016, forma part del recull A l'ombra del temps, Pruna Llibres, 2017]