Tal dia com hui de 2009 va morir Joan Monleon a València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui de 2009 va morir Joan Monleon a València
Tal dia com hui de 2009 va morir Joan Monleon a València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 28 de desembre del 2009 va morir a València Joan Monleon Novejarque. El showman per excel·lència de Canal 9, cantant, actor i agitador, va nàixer al barri del Carme del Cap i casal el 1936. Son pare, Miguel Monleon, que va faltar quan ell tenia sis anys, era cineasta i va dirigir el 1929 una de les primeres pel·lícules del País Valencià, Mientras arden las fallas

Joan Monleon va començar la seua carrera artística com a actor de teatre, afició que compaginava amb el treball a l'orxateria familiar. De fet, el seu avi va ser l'inventor de l'orxata líquida. Faller i president de la falla Corretgeria - Bany dels Pavesos, als anys setanta va assolir la fama al capdavant del grup de música folk Els Pavesos, una formació satírica amb una estètica coenta que recuperava cançons del folklore valencià.

Quan el 1989 la radiotelevisió pública valenciana va posar en antena el molt barroc i kitsch El Show de Joan Monleon, moltes sensibilitats esquerranes se sentiren agredides ­—intel·lectualment parlant— per un concurs amb una inequívoca vocació popular, de connexió amb la gent de pobles i comarques. Va ser aleshores quan Joan Fuster, qui ja havia fet un text per al disc d’Els Pavesos El pardal de Sant Joan... I la Bosseria (1978), va sentenciar: «Què esperàveu que fera, la Revista de Occidente?».

El programa va ser un èxit immediat i va perdurar en antena fins al 1992. El cim absolut de popularitat de l’artista. I, en certa manera, expressió màxima, globalitzadora, del seu univers transgressor, exuberant i excessiu, molt connectat amb la idiosincràsia valenciana del casal faller, la brofegada, l’humor obscè i de dobles sentits («Senyora, li ha tocat la clòtxina!»), l’hedonisme mediterrani autòcton i tota la tirallonga de tòpics associats a l’imaginari popular. Per als detractors, un programa construït sobre tot un seguit de concessions populistes, contra la idea que alguns tenien sobre la normalització del País Valencià després de la llarga etapa del franquisme. Però Joan Monleon havia contribuït decisivament a popularitzar i posar de nou en el mapa la tradició folklòrica en llengua pròpia. Una persona d’idees progressistes que, durant el franquisme, havia fet de la música i l’humor vehicles impagables de normalització i, cal no oblidar-ho, de reivindicació.  

Aquesta ha estat la gran paradoxa que ha envoltat la figura del Monle, un personatge excessiu, volgut i incòmode alhora, a dreta i esquerra. Amb una personalitat i una trajectòria que conta moltes coses sobre el que érem i som els valencians. Algú resistent a apropiacions. Un vers solt hiperbòlic que aporta tot un seguit de claus sociològiques sobre la personalitat valenciana. 

Horchatera valenciana va ser un dels grans èxits de Joan Monleon amb la formació Els Pavesos, un pasdoble que cantava amb un èmfasi especial. No debades, una orxateria familiar, La Holandesa, va ser el seu primer contacte amb el públic, darrere del taulell i fent productes tan valencians com els bunyols. En aquest ambient popular, esquitxat de bromes picants amb les clientes, i sota la influència d’una valencianíssima mare, es va coure el primer Monleon. 

Pel que fa a la música d’Els Pavesos, hi havia una transgressió doble. D’una banda, la recuperació del repertori popular en una llengua que havia estat perseguida. Amb una intencionalitat molt clara: «Nosaltres no creem, posem d’actualitat allò perdut. La gent s’hi sent identificada i, al mateix temps, creem un sentiment de nacionalisme valencià», deia Monleon en una entrevista. L’altra transgressió era escènica, la de l’irresistible showman capaç de moure la seua grandiosa anatomia amb una vitalitat i una gràcia espaterrants. Amb el transvestisme o l’strip tease invers (eixir nu a escena i després vestir-se) com a mecanismes còmics i indubtablement desfermats per a l’època. De fet,  Els Pavesos acabaren convertint-se en una mena d’icona gai entre el final del franquisme i la Transició. 

Joan Fuster ho expressava així: «Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent i l’ha revitalitzada a un nivell inèdit. No s’han proposat exhumar cap folklore insigne, sinó rescatar, per a un públic nou ­—un públic ja destradicionalitzat— unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l’actual». Lletres «descarades», que pertanyien, insisteix Fuster, «a un passat recent... ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans». L’assagista, a més, trobava «útil i agradable» la «batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris». 

El 1994 va presentar el programa Dora, Dora a TVE. Després d'això va tornar a la ràdio, va col·laborar en diverses obres de teatre i va participar en la pel·lícula Rencor (2002).

El 2008 va ser homenatjat al Festival de Cinema en Valencià Inquiet de Picassent per la seua aportació cultural. A finals del 2008, i amb l'estat de salut deteriorat, va enregistrar junt amb Lluís Fornés, el Sifoner i Toni de l’Hostal la cançó Tres Províncias, una irònica cançó basada en la música de la peça d’Antonio Machín Dos Gardenias, i que va servir per a encetar el primer programa del seu Show a canal 9.

 

Fonts: Xavier Aliaga, «Joan Monleon: la transgressió que connectava amb el poble», El Temps, 2019  /  Viquipèdia