Els punyets del rei

per Jesús Peris

Columnistes

Els punyets del rei
Els punyets del rei

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Reconec que soc de les persones que escolten amb atenció el discurs del rei la nit de Nadal. És un vici que tinc. No crec que siguem molts els que ho fem. Supose que alguns -pocs- monàrquics viscerals, dels qui pensen que realment el personatge aquest no és una persona com les altres i, per tant, està molt justificat que tinga privilegis per dret de naixement (jo tinc un amic així, vos ho jure, desconec amb quant de sinceritat i amb quant de posat), i després alguns -potser uns pocs més- republicans als quals ens encanta apurar fins al final el got de verí de sang blava.

Per això que puc dir amb coneixement de causa que no crec que siga exactament un discurs buit. Significa el que significa i això ho fa amb intensitat. D'una banda, totes eixes referències que mai manquen a la gent que ho està passant malament amb una mena de problemes que evident sa majestat no pot ni imaginar, com ara l'atur, o la pèrdua de la llar, amb referència específica enguany a la gent de la Palma, el col·loquen en aquesta posició il·lusòria que tanmateix exerceix impertèrrit, de pare bo, situat en un altre plànol molt llunyà i que es preocupa pels seus súbdits xicotets amb bonhomia i magnanimitat. I supose que això per a gent instal·lada estructuralment en la dialèctica amo-esclau encara pot funcionar. Vull dir, pot ser agradable que algú de sang blava, el primer dels espanyols i totes eixes coses, condescendisca a acaronar-los el llom una vegada a l'any. Eixa és, clar, la idea.

I pràcticament tot el discurs el que fa és construir i reforçar aquesta posició. «Sigueu bons», «no vos baralleu», «aconseguiu consensos», des d'una posició externa i superior a eixa comunitat que ha d'aconseguir els consensos, una posició com de professor de xiquets menuts. El que cole o no és una altra qüestió, però que eixa és la idea i que tota la construcció semiòtica del discurs està feta per aconseguir eixe efecte és un fet. I ja fa dècades que cola.

Però a més hi ha un altre tema que no em sembla menor i són les invocacions constants -i amb èmfasi- al compliment de les lleis i a la importància central de la Constitució. Té alguna cosa d'obscé que ho faça precisament la persona a la qual eixe marc legal el situa literalment per damunt de les lleis, inimputable, inviolable, és a dir impune, faça el que faça. És de veres que el text constitucional -últimament me l'he llegit i tot- es podria interpretar com que és inimputable per coses que faça en l'exercici del seu càrrec, ja que el que fa és ratificar les decisions del govern de torn, però no és menys cert que la interpretació que se li ha donat és que Joan Carles I ha pogut cobrar comissions, defraudar hisenda i fer qui sap quines coses més sense que puga ser perseguit legalment perquè eixes coses les feia mentre era rei i, per tant, és inimputable absolutament.

És a dir, el que el rei diu una vegada i una altra és que fem el favor de complir unes lleis que a ell, com a bon rei amb un toc ancien regime, no l'afecten. Eixa posició de pare per damunt de la comunitat és també la de rei per damunt de la llei. I jo -digueu-me retorçut- sempre veig ahí una amenaça vetlada. Jo entenc que el que ve a dir és el següent: «la Constitució vos ha dut la llibertat a vosaltres (tota la que l'oligarquia i jo estem disposats a concedir) i la impunitat i els privilegis blindats a mi i això és el que hi ha. Si la segona part no vos apanya o voleu ampliar les llibertats concedides, ja sabeu també el que hi ha».

Eixe és el subtext de cada discurs: els privilegis i la impunitat reial són la condició de possibilitat del grau de democràcia que tenim que, per altra banda, sembla pensat en termes de màxims. Qualsevol intent de reforma que vaja un pèl massa lluny, i més encara si qüestiona la monarquia, implica els piolins i l'horitzó autoritari. I francament crec que el missatge queda implícit però ben claret.

I en eixe sentit també el canvi de registre respecte a Joan Carles I tant si és conscient o té a veure amb els límits interpretatius de Felip V és també adient i significatiu. Del campetxano hem passat a l'aire greu i incipientment colèric del Preparat. Per això tanca tant els punyets quan parla. Per recordar-nos que si el que hi ha no ens agrada, sempre pot tindre preparat un discurs estil 3 d'octubre, expulsar penya de la comunitat imaginària dels súbdits, i decretar a continuació el començament dels dies d'ira reial.