Un estudi assenyala Martínez Aloy com a autor intel·lectual de la segona torre del Palau de la Generalitat

El professor de la UV Adrià Besó ha revisat la història de l'edifici des de l'abolició dels Furs fins a la promulgació de l'Estatut

per NLV

Cultura

Audiència territorial, José Durá Pérez (Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Fons José Huguet). El mateix edifici en l'actualitat.
Audiència territorial, José Durá Pérez (Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Fons José Huguet). El mateix edifici en l'actualitat.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El professor d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València Adrià Besó, ha revisat la història del Palau de la Generalitat des de l’abolició dels furs per Felip V fins a la promulgació de l’Estatut d’Autonomia. En un article publicat recentment, analitza la influència del polític i historiador José Martínez Aloy, vinculat a la Renaixença valenciana, que parla per primera vegada de la segona torre de l’edifici històric, que es va construir en la dècada del 1950.

La torre Palau de la Generalitat que confronta amb la plaça de Manises va ser construïda durant la restauració de l’edifici que es va dur a terme entre el 1924 i el 1952. El 1944, l’arquitecte a càrrec de les obres, Luis Albert, va proposar afegir-la com una ampliació a causa de la falta d’espai. Per aquest motiu, se’l sol considerar l’autor d’aquesta. Tot i això, el 1909, l’historiador José Martínez Aloy va publicar el llibre La casa de la Diputación, en què afirmava que, en el moment de la construcció de la primera torre el 1518, els diputats ja van sospesar la idea d’alçar la segona. Més endavant fa referència a un acord del 1580 pel qual, una vegada concloses les obres, es plantejava la compra de les cases restants del bloc per alçar una nova torrassa, que finalment no es va arribar a construir.

L'Audiència. J. Laurent. 1863-1880. Arxiu Ruiz Venacci. IPCE. Ministeri de Cultura i Esport. Madrid.

Però, tal com indica Besó, «després de fer investigacions posteriors, és molt poc probable que l’historiador trobara cap vestigi d’aquesta segona torre en cap dels documents que va consultar per al seu treball» i les afirmacions de Martínez Aloy no han pogut ser sostingudes per fonts documentals, ni en el moment de la publicació del seu treball ni en estudis posteriors. Per això, la torre que dona a la plaça de Manises es va plantejar per primera vegada per l’historiador com una imatge ideal, somiada, del palau, concebuda en el context cultural de la Renaixença.

Aquest moviment va voler recuperar les senyes d’identitat del Regne de València, perdut després de la Batalla d’Almansa, on es valoraven els edificis destacats de la València foral com ara la Catedral, el convent de Sant Doménech, les torres de Serrans i de Quart, la Llotja i el Palau de la Generalitat mateix, que adquireix més rellevància després de l’enderrocament del Palau Reial el 1810 en convertir-se en el monument més directament relacionat amb el passat foral.

La restauració s’emmarca en aquest procés de recuperació del passat gloriós. El corrent de restauració predominant a  l'estat espanyol a principis del segle XX advocava per recuperar la imatge originària dels edificis, i fins i tot es plantejava completar aquelles parts que en el moment de la construcció no s’hagueren dut a terme. Per això, la idea de l’edifici incomplet esbossada el 1909 per Martínez Aloy, va servir el 1944 com a base teòrica o idea a Luis Albert per materialitzar el projecte arquitectònic d’ampliació a partir de la construcció d’una nova torre amb què es va completar l’edifici somiat proposat per Martinez Aloy.