Desguionitzem-nos i gamifiquem-nos, que el món s’acaba

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

Desguionitzem-nos i gamifiquem-nos, que el món s’acaba
Desguionitzem-nos i gamifiquem-nos, que el món s’acaba

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

meritocràcia: f. POLIT. Sistema d’organització social en el qual el mèrit determina la jerarquia. (DNV)

Observe que la discussió sobre la «nova pedagogia» cueja en molts fòrums d’Internet des de fa un bon grapat d’anys i que no són pocs els qui juguen a vore qui la diu més grossa. Al meu humil parer, la idea que el professor no és el depositari del saber en l’aula, sinó només un «facilitador», un mer enllaç o una mena d’animador sociocultural, no deixa de ser una favada pseudopedagògica més, i ja en són moltes.

Ara corre la novetat que propugna «desguionitzar el professorat», o siga que el professor no «se cenyisca a» ni «s’obsessione amb» els continguts de la seua ciència o art i que es dedique a parlar de «transversalitats» més o manco peregrines i parcials, o del sexe dels àngels, si ve al cas. Al meu entendre, es tracta d’una idea desafortunada que en el fons menysprea el saber i que, com quasi sempre, no té en compte el fet que darrere d’un bon professor de qualsevol assignatura hi ha una bona quantitat de talent, esforç i perseverança constants. ¿S’haurien d’haver «desguionitzat» els filòlegs Santiago Segura Munguía, Valentín García Yebra, Agustín García Calvo, Miquel Dolç, Eduard Valentí i Fiol, Joan Coromines, Antoni Badia i Margarit, Joan Solà, Koldo Mitxelena, Fernando Lázaro Carreter o Ignacio Bosque? ¿S’haurien d’haver «desguionitzat» Emili, el meu fantàstic professor de Llatí de COU, que ens descobria cal·ligrames en els textos de Virgili; José Luis, el meu savi professor de Castellà, que traduïa les inscripcions llatines sense diccionari; o Salud, la meua entranyable i competent professora de Francés, que ens feia llegir, a cappella, L’étranger d’Albert Camus amb només dèsset anys? Molt sovint oblidem que la paraula professor prové del verb deponent llatí profiteor, professus sum, el qual significava ‘declarar-se, prometre públicament, professar’. El mateix DNV ens aporta una definició molt aclaridora d’este darrer verb:

professar: 3. v. tr. Exercir una ciència o un art.

Si hi ha alguna cosa amb la qual està compromés un autèntic professor vocacional, esta és la mateixa ciència o art que ensenya. El professor és una persona que s’ha compromés públicament amb la ciència o art que mira de transmetre als seus alumnes i, si ve al cas, a la resta de la societat.

D’altra banda, si només ens dediquem, com propugnen alguns sabuts de bar, a «gamificar» (Game, joc) les nostres classes i només «ensenyem jugant», acabarem irremissiblement, com deia don Miguel de Unamuno, «jugant a ensenyar».Perquè els kahoot, com les classes magistrals i tot en la vida, acaben cansant el personal. I no conec cap ésser viu més predisposat a l’avorriment, per la seua pròpia natura, que l’ésser humà (sobretot en la seua infància i adolescència). Si només ens dediquem a ensenyar jugant i a divertir-nos fins al tedi, ¿com descobrirà l’escola on estan els matemàtics excelsos, els lingüistes competents, els artistes brillants, els enginyers rigorosos, els operaris eficients...? Que jo sàpia la mare Natura encara no ha derogat la distribució normal de Gauss i l’educació és una cosa prou seriosa, ¿o no?

Estos adalils de les noves tecnologies a ultrança poden, fins i tot, arribar a provocar situacions tan hilarants com la d’aquella pedagoga que va suggerir als seus alumnes del màster de professorat, llicenciats en llengües clàssiques, que podrien arribar a tindre alumnes que saberen més grec clàssic que ells perquè s’havien baixat unes aplicacions informàtiques i s’hi entretenien. És evident que esta gent confon informació amb saber i que no té les idees gens clares sobre moltes coses. Això seria com suposar que si em baixe uns vídeos tutorials de guitarra, arribaré a saber quasi tant de l’assumpte com el mateix Francesc Tàrrega. En fi...

Potser, com diu el meu amic i filòleg A. C., el que passa és que, senzillament, amb totes estes noves propostes i iniciatives surrealistes i destrellatades, alguns responsables educatius han decidit carregar-se l’educació pública amb l’aquiescència d’una bona part del mateix professorat que, incomprensiblement, no diu ni xufa. A. C. té la inevitable sensació que, al capdavall, només estaran ben preparats els qui es puguen pagar una educació de qualitat i que la resta anirà irremissiblement a raure al blau de la mar o més lluny encara.

La situació actual em resulta molt estranya, sembla com si bona part dels responsables educatius del nostre Estat, amb totes estes noves teories pseudopedagògiques destarifades, volgueren bandejar la meritocràcia dels col·legis i dels instituts de titularitat pública quan este sistema d’organització social (la meritocràcia) continua sent omnipresent en els vestidors dels camps esportius, en els concursos de televisió, en el món laboral, en l’Administració i, en general, en moltíssims aspectes de la vida humana (fins i tot els tan estimats kahoot no deixen de ser una competició meritocràtica virtual).

La hipocresia que destil·la tot este assumpte és francament escandalosa: no són pocs els representants polítics «progressistes» que elogien, davant els micròfons i les càmeres, un ensenyament públic lúdic, generalista, comprensiu i antimeritocràtic com a instrument imprescindible per al progrés social dels individus; però matriculen invariablement els seus fills en col·legis privats i concertats ben meritocràtics, amb uniforme i tot. ¿És menester que diga noms?

Pels seus actes els coneixereu. (Mateu, 7:20)

PS: Per als qui no treballeu en el ram de l’educació, vos informe que Kahoot és una plataforma que permet la creació de qüestionaris d’avaluació. És una ferramenta amb la qual el professor crea concursos a l’aula a fi d’aprendre o de reforçar l’aprenentatge i en els quals els alumnes són els concursants i contesten a una sèrie de preguntes mitjançant el seu telèfon mòbil. La meua opinió és que resulta convenient utilitzar-la a l’aula, però només de tant en tant, esporàdicament.