Tal dia com hui del 1998 es va reobrir el Palau de Dosaigües de València després d’una llarga rehabilitació

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1998 es va reobrir el Palau de Dosaigües de València després d’una llarga rehabilitació
Tal dia com hui del 1998 es va reobrir el Palau de Dosaigües de València després d’una llarga rehabilitació

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 29 de desembre del 1998 es va reobrir, després d’una rehabilitació que havia començat el 1990, el Palau de Dosaigües de València, un dels edificis civils d'estil barroc i rococó més significatius de la ciutat i seu del Museu de Ceràmica. 

Aquest edifici va ser considerat durant segles una exhibició de noblesa i opulència. L’antic casalici va ser construït per la família Rabassa de Perellós, que des del 1496 ocupava la baronia de Dosaigües. Segons el plànol de València del Pare Tosca del 1704, es tractava d'una construcció gòtica amb tres cossos disposats al voltant d'un pati amb una torre emmerletada en el cantó nord-est. La façana es coronava amb una galeria correguda. 

El 1740, Giner Rabassa de Perellós, primer marqués de Dosaigües, va decidir renovar  d’una manera radical la casa pairal com a mostra del seu poder i llinatge. Va encarregar l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, que va substituir el gòtic auster de l'antiga casa per una gran abundància decorativa. 

La portada principal feta en alabastre per Ignasi Vergara, segons disseny de Rovira, d'estil purament barroc, conté una al·legoria dels rius Túria i Xúquer al·lusiva al marquesat de Dosaigües rematada per una fornícula amb la Marededeu del Roser. Tot amb un aspecte de desbordant voluptuositat. En aquesta època tota la façana estava decorada amb frescos de Rovira, que van desaparéixer en la següent remodelació, ja que estaven en mal estat per la humitat.

El 1853, en esgotar-se la successió directa, va heretar el títol en Vicent Dasí Lluesma, qui va decidir dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. A la façana, s’hi van afegir elements arquitectònics i decoratius, com ara els estucs en tons grisos i roses imitant marbres, i els balcons de sabor francés, amb baranes ondulants. Abans la porta es protegia per un balcó corregut del qual es conserven gravats i fotografies.

 Al pati interior es van substituir les finestres gòtiques per balcons amb relleus de figures al·legòriques al·lusives a les arts (arquitectura i escultura), a l'agricultura i al comerç, base de la riquesa del marqués. Tot l'interior va ser estucat i pintat per Salustiano Asenjo, Josep M. Brell, Plácido Francés, Rafael Montesinos i Ramiro Contreras i Aznar, Molinelly, Franchini i Nicoli, i altres. Es va adquirir mobiliari de l'època, com ara el conjunt de Dresden amb aplicacions de porcellana saxona a l'anomenada Sala de Porcellana. Després d'anys d'obres es va inaugurar la reforma el 17 de maig del 1867.

El palau fou declarat monument historicoartístic el 1941 i adquirit el 1949 pel Ministeri d'Educació per ubicar la important col·lecció de ceràmica donada a l'Estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona, Amelia Cuñat. Durant set anys la col·lecció va tindre la seua seu al domicili del fundador, però després de la rehabilitació del Palau de de Ceràmica.

Entre el 1969 i el 1972 es va bastir una nova ala que a l’exterior reproduïa fidelment l'estil de la façana del segle XIX. En els anys 1980 el museu necessitava millorar la seua infraestructura i instal·lacions i el 1990 es va tancar per rehabilitar-ho. 

A l’interior, encara podem admirar les carrosses del segle XVIII i els salons huitcentistes amb la decoració original, mentre que la segona planta acull el Museu de Ceràmica González Martí, amb una important col·lecció de peces des de l’Antiguitat fins a l’actualitat.