Tal dia com hui del 1381 es va col·locar la primera pedra del Micalet, el campanar de la catedral de València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1381 es va col·locar la primera pedra del Micalet, el campanar  de la catedral de València
Tal dia com hui del 1381 es va col·locar la primera pedra del Micalet, el campanar de la catedral de València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El primer de gener del 1381 es va col·locar la primera pedra del Micalet, el popular campanar de la catedral de València, un dels principals símbols de la ciutat. El seu nom és un diminutiu del de la campana principal, el Miquel, que amb la fonètica local ha esdevingut Micalet, nom amb el qual es coneix la torre. Durant molts segles, fou anomenat Campanar Nou o Campanar de la Catedral, per diferenciar-lo del Campanar Vell, una torre de planta quadrada i de factura romànica, ubicada al carrer de la Barcella, al costat de la porta de l’Almoina. 

El campanar Nou es va construir entre el 1381 i el 1425. És una torre inacabada. L’últim element executat en aquella època va ser l’apitrador, la barana de pedra, reconstruïda ara a partir de les restes conservades de la traceria gòtica original, segons diuen. Va quedar pendent el remat. Encara es va fer una proposta al segle XV, molt discutida, de la qual se'n conserva una maqueta. I també altres al segle XIX.

Provisionalment, alçaren una estructura de fusta per allotjar el Miquel i la campana dels quarts, dos de les tretze que n’hi ha. Al segle XVIII es va desmuntar l’apitrador i el suport de fusta de les campanes, que ja s’havia incendiat més d’una vegada, i es va construir l’espadanya actual. És veritat que no hi acaba de lligar. Una espadanya és un element pla, remat habitual d'una façana —es coneix també com a campanar de paret—, no d'una torre. La van encarar cap a la plaça del Micalet, afortunadament, de manera que hui no el veiem de perfil des de la plaça de la Reina. No se saben els motius pels quals no van construir un pinacle o templet amb simetria axial, una solució profusament usada en el barroc. A més, el pes s’hauria repartit millor i probablement s’haurien evitat els problemes estructurals que sempre ha provocat en la torre. En tot cas, porta allí dalt tres segles i ens hi hem acostumat. A més, vista des de la terrassa, fa el seu efecte: és un barroc del bo, nítid i ben retallat, com el de la porta dels Ferros. En tot cas, no sembla perjudicar el Micalet aquest remat eternament provisional, com tampoc el fet de ser una torre inacabada. 

El Micalet és un campanar de planta octogonal, tipus habitual al gòtic català. Fins a l’Alguer hi arribà una rèplica. L'altura de la torre és igual al perímetre de la seua planta, l’escala té 207 esglaons de pedra i la campana el Miquel pesa 7.514 kg, la quarta més gran de l’Estat. 

Si l’altura fora superior al perímetre, la torre semblaria més esvelta i delicada. Si fora inferior, tindria un caràcter més rude i militar. Fuster parla de la «sobrietat pacífica» del Micalet. Sobri ho és, certament; pacífic, no tant. Mostra una actitud de repòs, però vigilant i alerta. És el relaxament de qui se sent segur de si mateix. El cos més alt és refinat i diplomàtic, però els nervis de les arestes tensen inflexiblement les cares del prisma. Té la força i la virtut d’un edifici clàssic. El gòtic català, fins i tot el religiós, sempre té alguna cosa de civil i clàssic. De civil i de viril. Des de la cruïlla del carrer de la Pau amb el de sant Vicent, podem observar alhora el Micalet i el campanar de l’església de Santa Caterina. Comparat amb aquell, aquest és tot delicadesa i amanerament. És temptador recórrer al vell tòpic per a comparar els dos campanars. Altres ho han fet ja, amb sonora prosa. Aquesta frase s’atribueix a Juan Gil-Albert: «El Miguelete está en Valencia, Santa Catalina es Valencia.» Si és així, vet ací el nostre problema.

 

Fonts: Joaquim Iborra, «El Micalet de la Seu i la plaça de la Reina», Nosaltres La Veu, 2021 / Viquipèdia