Tal dia com hui del 1713 va nàixer Jordi Juan, el valencià que va mesurar la Terra, a Novelda

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1713 va nàixer Jordi Juan, el valencià que va mesurar la Terra, a Novelda
Tal dia com hui del 1713 va nàixer Jordi Juan, el valencià que va mesurar la Terra, a Novelda

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 5 de gener del 1713 va nàixer a Novelda (el Vinalopó Mitjà), a la hisenda coneguda com El Fondonet, el físic, astrònom, geògraf, cartògraf, diplomàtic i espia Jordi Juan i Santacília. Sens dubte, un dels personatges més importants del segle XVIII. A més dels seus treballs científics i acadèmics, va estar vinculat a empreses de risc: va ser espia al Regne Unit i també va elaborar un informe secret sobre la situació política, social i econòmica dels virregnats. Però Jordi Juan és més conegut pel descobriment que va fer junt amb el seu company, Antonio de Ulloa, sobre el mesurament de l'arc de meridià i d'un grau terrestre. El seu retrat ha sigut familiar durant uns anys, ja que apareixia la seua cara als bitllets de deu mil pessetes.

La seua figura va representar com ningú l'esperit de la Il·lustració i els seus coneixements de les teories newtonianes i la seua experiència naval van aportar nombroses millores tècniques a diversos àmbits. Però sobretot va participar en la gran expedició científica del segle XVIII per determinar la forma del món.

L'aventura de Jordi Juan comença quasi per casualitat el 1734, quan sent encara un estudiant és designat per la Corona, juntament amb Antonio d'Ulloa, com a membre de l'expedició organitzada per la Reial Acadèmia de Ciències de París per mesurar un grau de l'arc del meridià terrestre a l'altura de l'Equador. La missió, dirigida per l'astrònom Louis Godin i el geògraf Charles Marie de la Condamine, pretenia posar fi a una vella discussió sobre la forma de la Terra. D'una banda, els que donaven suport a Cassini i Descartes en la seua creença que el planeta tenia forma de meló (aplatada per l'equador) i, d’altra banda, els que donaven suport a Newton, que asseguraven que estava aplatada pels pols. Per comprovar qui tenia raó, l'acadèmia francesa va enviar una expedició a Lapònia, per mesurar un grau del meridià als pols, i una altra a l'Equador, a les possessions espanyoles a les Amèriques. Cartografiant acuradament una part del meridià, es podia extrapolar la mesura del diàmetre de la Terra i calcular així el grau d'aplatament del planeta.

L'expedició a Quito es va prolongar més de 8 anys (del 1736 al 1744), durant els quals Jordi Juan i els seus companys es van veure en tota tipus de contratemps. Van haver de bregar amb les dures condicions climatològiques dels Andes, van ser rebuts a pedrades pels vilatans, diversos van morir per febres i caigudes, el metge de l'expedició va ser assassinat i el botànic es va tornar boig. «La nostra comuna residència era dins de la cabanya», va escriure anys més tard Antonio de Ulloa, «sempre estàvem embolicats en un núvol tan espés que no deixava llibertat a la vista... i l'estrèpit causat pels penyals terroritzava l’ànim».

Durant quasi deu anys, els expedicionaris van mesurar i triangular l'inhòspit terreny enmig d'una guerra i entre acusacions de la Inquisició per assolir un resultat que va arribar tard, ja que l'expedició a Lapònia va arribar abans a les esperades conclusions. El grau del meridià era més gran prop dels pols, com havia pronosticat Newton i la Terra tenia 43 quilòmetres més mesurada equatorialment que mesurada de dalt a baix, passant pels pols.

Casa natal de Jordi Joan a Novelda

Tot i el contratemps, els seus treballs servirien posteriorment per establir el sistema mètric decimal i determinar la longitud del metro, i la tasca científica va servir a Jordi Juan i a Ulloa per consumar els seus coneixements i portar-los a la península Ibèrica. De fet, el relat de Jordi Juan als seus llibres va ser més minuciós que el dels francesos i el seu càlcul, el més aproximat de tots.

Després de passar dèneu anys a Amèrica, Jordi Juan va tornar com a capità de navili. El març del 1749, va ser enviat a Londres amb el nom de Mr. Josues amb diverses missions secretes d'espionatge industrial per encàrrec del marqués de l'Ensenada. L'objectiu era conéixer les noves tècniques navals angleses amb vista a renovar la flota espanyola. Durant 18 mesos no només va recollir informació sobre els vaixells anglesos, sinó també sobre la fabricació de matrius d'impremta, armament, màquines per netejar ports i altres tecnologies.

En ser descobert, Jordi Juan va fugir del país i va portar 50 tècnics anglesos que el van ajudar a renovar la construcció naval espanyola. Gràcies als seus nous coneixements, per exemple, a les drassanes de Cartagena, Cadis o el Ferrol es va imposar un modern criteri industrial de divisió del treball i milers d'obrers es repartien les tasques als dics, els forns i les fàbriques. Els seus treballs van continuar sent punters durant anys, i va fundar per encàrrec del rei Carles III el Reial Observatori Astronòmic de Madrid, acadèmies amb sistemes d'estudi moderns i va viatjar per tot el territori fundant les bases de la moderna cartografia espanyola.

Posteriorment, en l'informe secret sobre l'administració als virregnats d'Amèrica, Jordi Juan constata sense pietat els abusos dels corregidors, capellans corruptes i governants que fan els ulls grossos: «La tirania que pateixen els indis naix de la insaciable fam de riqueses que porten a les Índies els qui els governaran», diu en una de les seues frases. 

Va formar part de l'Acadèmie Royale des Sciences i de la Royal Society. Tot i els múltiples reconeixements, durant molts anys no es va reconéixer a Espanya la importància de la seua participació en l'expedició de La Condamine, l'aventura que va servir per mesurar amb precisió el món. «Que poc de cas els vam fer!», escriu l'enginyer i acadèmic Francisco González de Posada. «Quina poca estima els manifestem!», afegeix. 

Jordi Juan va morir a Madrid el 21 de juny del 1773, als 60 anys i sis mesos. Les  seues restes tampoc van rebre la consideració que es mereixien per part dels seus coetanis, ja que hi ha dubtes sobre el lloc on està soterrat.

 

Fonts: «Jordi Joan i Santacília», Universitat de València / Viquipèdia