Plurilingüisme a les comarques castellanoparlants: reptes i obstacles per al professorat

Molts docents lamenten la «manca de recursos» per fer efectiva la llei valenciana, tot i que alguns també reconeixen la «bona intenció» del projecte.

per Manuel Lillo i Usechi

Llengua, Política

Plurilingüisme a les comarques castellanoparlants: reptes i obstacles per al professorat
Plurilingüisme a les comarques castellanoparlants: reptes i obstacles per al professorat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La llei de plurilingüisme ha estat, sense dubte, una de les mesures que més soroll polític ha generat els darrers anys a les comarques valencianes del sud, sobretot a les castellanoparlants.

Però el soroll no sempre reflecteix la realitat del dia a dia. Si més no, això pensen alguns docents que viuen in situ l’aplicació d’aquesta llei als centres educatius. En reconeixen les dificultats i no neguen que n’hi ha una oposició important per part de molts pares i mares de l’alumnat. Tanmateix la complexitat del plurilingüisme va més enllà.

Concretament, la llei es justifica en el fet que la Constitució Espanyola determina, al punt 3.2, que les llengües cooficials són «un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció» i que, alhora, tot i la voluntat de la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983, que intenta «incorporar el valencià de manera progressiva als territoris de predomini lingüístic castellà», «les dades de coneixement i ús del valencià actuals ens porten a concloure que encara ens queda camí per recórrer per a assolir la plena igualtat lingüística». La llei també introdueix l’anglès per consolidar aquesta llengua estrangera al sistema educatiu, tot emmirallant-se en els propòsits de les institucions europees. En l’àmbit pràctic, la llei insta a cada centre a dissenyar el seu propi programa educatiu respectant un mínim d’un 25% lectiu en cadascuna de les dues llengües oficials i entre un 15% i un 25% en la llengua estrangera.

Aquesta aplicació ha tingut efectes diversos al llarg del País Valencià. D’una banda, molts centres educatius dels territoris valencianoparlants han vist reduir les seues hores lectives en la llengua del país per l’obligació de fixar uns percentatges mínims de castellà. La mesura ha generat disgust entre pares i mestres, si bé també hi ha qui veu el costat positiu d’aquest canvi. Oreto Doménech, docent de valencià a Elda des de 2006 i actual formadora de professorat al CEFIRE –Centre de Formació, Innovació i Recursos per al professorat– de la capital del Vinalopó Mitjà –una ciutat de més de 50.000 habitants–, entén que «el plurilingüisme permet que el valencià s’incorpore a ciutats com aquesta, cosa que no havia passat mai». Doménech afegeix que «potser el 25% de valencià en altres localitats valencianoparlants no és res, però a Elda ho és tot, perquè fins fa no res Elda era un desert, i sovint escolte crítiques que, em fa l’efecte, no tenen incorporada una visió de país, de la nostra realitat diversa. El valencià ha d’arribar a tot arreu», conclou.

Segons Doménech, Elda no és un territori especialment hostil contra la llengua. Entre altres coses perquè el cos docent dels centres de la ciutat procedeix, en bona part, de localitats pròximes valencianoparlants com Beneixama, Biar o Novelda. El problema, segons Doménech, de la incorporació progressiva del valencià seria el fet que, durant els vint anys del Partit Popular a la Generalitat Valenciana, «no s’ha fet res» per la llengua del país. «Amb el PP el valencià no es va cuidar, els centres no van rebre ajuda ni material, vam quedar marginats i ara, de sobte, l’alumnat es troba amb més assignatures en valencià i es crea un cert rebuig en contra de la nova llei». En canvi, Doménech celebra que el plurilingüisme ha despertat un cert interès pel valencià a ciutats com Elda, des d’on «m’han telefonat equips directius que volen fer més present el valencià als centres, no només sobre el paper sinó fent, per exemple, les comunicacions escolars sempre en les dues llengües».

Però el plurilingüisme planteja problemes objectius. Coincideix amb l’exempció lingüística, a la qual es poden acollir els alumnes dels territoris castellanoparlants del sud per no donar l’assignatura de valencià. «Com es pot aplicar el plurilingüisme als alumnes si no s’elimina l’exempció?», es pregunta Claudio Gil, que va ser vicedirector de l‘IES número 1 - Libertas de Torrevella, la localitat més poblada del Baix Segura, amb més de 80.000 habitants. «Es dona la paradoxa que un alumne pot no donar el valencià com a assignatura i que, alhora, ha de donar assignatures en valencià». L’exempció és una possibilitat aplicada per la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 que tenia la idea d’incorporar, a poc a poc, el valencià a l’educació en els territoris de parla castellana. «Quaranta anys després de l’aplicació de la llei, no s’ha fet res i estem en el punt que estem», lamenta Claudio referint-se al desconeixement del valencià a les comarques que han comptat amb l’exempció.

Irene Pujol és directora del col·legi de primària Gloria Fuertes de San Miguel de Salinas, un petit poble del Baix Segura que no arriba als 6.000 habitants. Coincideix amb l’argument de Claudio Gil, si bé el seu posicionament és contrari a «la imposició» del valencià que, segons ella, s’ha fet des de la Conselleria d’Educació. «Amb la nova llei diverses matèries s’han d’impartir en valencià quan, al mateix temps, tenim dret a estar exempts de l’assignatura per ser població castellanoparlant. És una contradicció. Per fer classes en valencià, al nostre centre hem optat per triar matèries senzilles com educació física o religió, i quan hi ha pares que continuen optant per l’exempció jo els he d’explicar, com a directora, que els alumnes de primària estan donant matèries en valencià molt senzilles, però que a l’institut estan fent biologia en valencià, una assignatura difícil que, si no domines la llengua, pot generar molts problemes». Per això, Pujol aconsella els pares no acollir-se a l’exempció en aquestes circumstàncies. Arribats a aquest punt, preguntem a Pujol si va ser un encert o un error permetre l’exempció del valencià als alumnes del Baix Segura durant les darreres dècades. «En aquell moment coneixíem el valencià, però no patíem la imposició d’ara, que no es pot accedir a un càrrec públic sense saber valencià. En aquell moment no podíem imaginar que arribaríem a aquest punt», argumenta Pujol deixant clar que aquesta última valoració és personal, atès que «com a directora del centre represente l’administració i he d’actuar amb la llei a la mà».

La directora del Gloria Fuertes reconeix que les queixes dels pares no són les mateixes quant al fet d’impartir assignatures en anglès. Admet també que els docents es queixen per les dificultats sobrevingudes, però que les principals queixes procedeixen dels pares i les mares de l’alumnat. Tornant als mestres, Pujol lamenta que molts d’ells ja són grans i no dominen el valencià perquè van formar-se en un altre context generacional. «Els nous mestres sí que venen preparats, però si són del Baix Segura, tot i haver aprovat un examen competencial, no dominen el valencià. Un mestre d’anglès sí que està acostumat a fer classes en anglès, però un mestre de qualsevol matèria, si no practica el valencià, no el domina». Com a solució, Irene Pujol explica que quan arriba un mestre valencianoparlant «l’aprofitem perquè faça classes en un valencià correcte i de qualitat. Si jo he de fer classes en valencià he de pensar cada paraula que dic».

No ho veu de la mateixa manera Fernando Suria. Es tracta del regidor d’Educació de Rojales, al Baix Segura, localitat de 17.000 habitants governada pel PSOE amb majoria absoluta. Segons Suria, l’exempció «va generar un desequilibri entre territoris» i la gent que acudia a la universitat des de les comarques castellanoparlants «partíem amb un clar desavantatge a l’hora d’opositar o per aprovar assignatures, atès que teníem menys formació». En canvi, segons indica, les generacions posteriors a la seua «han tingut més possibilitats d’aprendre valencià i la llei de plurilingüisme intenta solucionar el problema que es va crear amb la llei anterior». Segons el regidor, el problema cal arreglar-lo «des del punt de vista que el valencià no és una obligació, sinó un dret, tal com també és un dret aprendre matemàtiques o altres disciplines».

Suria explica que al seu poble s’està aplicant el pla lingüístic «sense problemes» al col·legi públic Poeta Miguel Hernández. En canvi, «sí que ha donat més problemes a l’institut, sobretot pel que fa a la capacitació del personal» perquè «la llei va per davant d’aquesta capacitació, i és ací on sorgeixen els desajustos». Tot i això, el regidor, que és mestre de professió, assegura que «no hi ha cap altre problema, més enllà dels que es volen crear», diu en referència al conflicte lingüístic.

Per solucionar la manca de capacitació dels docents per adaptar-se a la nova llei, la Conselleria garanteix a l’article 12 «suport a la comunitat educativa» a través de la dotació de professorat addicional, d’activitats complementàries i extraescolars per reforçar competències comunicatives orals en valencià i en anglès i per engegar plans específics de formació del professorat, així com elaborar nous materials curriculars. En canvi, tot i les intencions de la Conselleria, les veus consultades reconeixen que s’ha creat un cert desajust condicionat, també en part, per la irrupció de la pandèmia, que ha impedit el desplegament normal d’aquesta llei i de molts altres projectes. Pel seu compte, fonts de Conselleria expliquen que les peticions d’exempció de valencià en aquestes comarques són molt baixes –indiquen que no arriben a l’1,9% de l’alumnat– i que s’han anat reduint els últims anys i que les assignatures vehiculades en valencià poden ser seguides sense problemes per «la pràctica totalitat de l’alumnat de les zones castellanoparlants». Alhora, recorden també que l’exempció al valencià només suposa que l’alumnat pot no ser avaluat de l’assignatura, però que ha d’assistir a la classe i seguir els ensenyaments, la qual cosa garanteix «una exposició al valencià que ajuda l’alumnat de secundària a seguir les altres matèries». Pel que fa a la formació de professorat, fonts de Conselleria indiquen que els professors han de comptar amb el C1 per presentar-se a les oposicions i que el departament «està al costat del professorat i de l’alumnat i no defallirà en la dotació de recursos pedagògics».

La visió general, tal com comenta Oreto Doménech, és que l’aplicació de la llei ha estat més senzilla en escoles que en instituts, atès que als centres de primària «un mestre o dos donen totes les assignatures i l’autoorganització és més senzilla, mentre que als instituts hi ha més mestres, alguns d’ells interins, i si una matèria es dona en valencià i de sobte un interí no està capacitat es pot generar un desajust». Doménech, en tot cas, considera que és prompte per valorar com funciona aquesta llei, condicionada des del primer dia pel soroll polític i que evidencia la complexitat territorial que caracteritza el País Valencià.