El capitalisme és una condició psíquica

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

El capitalisme és una condició psíquica
El capitalisme és una condició psíquica

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No hem de ser massa optimistes. Tot i les seues reiterades crisis, cada vegada més greus i intenses, el capitalisme es manté amb força. I no sols això, sinó que continua expandint-se, abastant el planeta sencer en termes físics, però també incorporant noves esferes de negoci de caràcter immaterial. La raó última d'esta dinàmica expansiva és la coneguda necessitat, ja ressenyada, que el capital té de reproduir-se, maximitzant els beneficis de manera contínua. Amb tot, existix una altra raó, no material sinó psicològica, que explica el vigor capitalista. Una raó que té a veure amb el fet que hui dia el capitalisme és més aviat un estat mental, una condició psíquica que ens impel·lix a assumir com a natural la lògica del capital.

Això succeïx de manera més consolidada en les ments de les persones del món ric, però comença a succeir, de manera creixent i fins a desmesurada, en les ments dels individus que s'incorporen, «emergentment» als països que se'n pugen al carro de la «bona nova» capitalista. D'esta manera s'instal·la el capital com una manera de pensar, com un conjunt de disposicions mentals que ens orienten, al mateix temps que ens atrapen, en la nostra visió del món, en la nostra concepció de l'ètica, de la moral, dels valors, dels comportaments i fins dels sentiments i emocions. Es tracta, en realitat, de l'última frontera de la reproducció capitalista, una frontera que obri pas a un territori d'inconsciència assegurada pel conscient i consistent forrellat de la ideologia tecnoliberal. Inconsciència perquè l'estat mental capitalista el tenim com a predefinit, preformat, detectable fins i tot com a material oníric. Per això resulten tan difícils els intents de generar pensament crític, d'eixir-se de la gàbia conceptual en la qual ens té tancats el capital com a manera de pensar, per això és tan complicat poder mirar-se des de fora, sobretot quan eixa mateixa manera de pensar ens té convençuts que no existix cap «fora» des d'on mirar.

El capitalisme és actualment un ambient, l'aire que respirem, un entorn que també és intern, una caixa de sorpreses contínua on tot pot ser assimilat, reciclat, reconvertit i dirigit cap a la caixa registradora. Ho tenim arrelat, de tant com vam ser socialitzats en este ambient, el tenim ben ficat en les neurones com l'estat «normal» de les coses, com allò que no pot ser qüestionat sota pena de sentir-nos nosaltres mateixos qüestionats, despullats d'identitat i substància. El capitalisme és, ara com ara, la nostra ànima col·lectiva, la nostra substància vital, el nostre amor i el nostre odi, el nostre verí i el nostre antídot. Dins d'ell tota revolució és possible a canvi de trair-se finalment a si mateixa. Fora d'ell semblen amenaçar els perills del caos, del buit, de la incertesa i del col·lapse ecosocial.

Com úter planetari, el capitalisme ens acull, però també impedix la nostra adultesa, ens manté sempre agarrats per un gruixut cordó umbilical, encara que creguem que creixem i ens desenvolupem. El capitalisme és, en últim terme, un productor ingent de ficcions que colonitzen la nostra imaginació fins a deixar-la erma d'alternatives reals i radicals. Però així funciona el capital, sense descans, sense treva, sense pau, com un continu projectar d'imatges, dades i oportunitats en les multifuncionals pantalles de l'hidra urbana, els caps de la qual es multipliquen sense parar. Un flux de pensaments filats per la taxa de guany sense límits, un estat de la ment que només una revolta en les nostres pròpies ments podria alterar. Però per a això faria falta molt, molt de valor, i la certitud que u haurà de descompondre's per a tornar alguna vegada a compondre's i poder mostrar-se al món com una persona renovada, com un supervivent de l’incendi capitalista que a tants crema amb els seus focs de fira, d'afable aparença.