Tal dia com hui del 1997 el Consell Valencià de Cultura es va reunir en sessió plenària a Oriola

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1997 el Consell Valencià de Cultura es va reunir en sessió plenària a Oriola
Tal dia com hui del 1997 el Consell Valencià de Cultura es va reunir en sessió plenària a Oriola

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 10 de gener del 1997, el Consell Valencià de Cultura es va reunir en sessió plenària a Oriola (el Baix Segura) per commemorar la incorporació de la ciutat al Regne de València el 17 de juny del 1308 per part de Jaume II, que li va concedir el fur de la ciutat i va confirmar tots els privilegis i furs propis en determinats casos.     

Terra d’andalusins (els cristians en deien sarraïns), els estats cristians septentrionals pugnaren des d’antic per adscriure l’antic soldanat de Múrcia a la seua àrea d’influència. El primer document que reivindica les terres meridionals valencianes fou el signat en desembre de 1057 pel bisbe barceloní Guislabert i el sobirà de la taifa de Dénia i les Balears Alī ibn Mujāhid. Segles més tard, el 30 de desembre del 1228, Jaume I reconegué els drets de la seu de Barcelona en un territori, meitat insular meitat continental, que s’estenia de Menorca a Oriola.       

Anys abans d’aquest reconeixement dels drets de la seu de Barcelona sobre el migjorn valencià feta per Jaume I, els sobirans catalans i castellanolleonesos havien signat tractats que es repartien el territori. El 1151, Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Lleó i Castella reconegueren Múrcia de la conquesta del primer; o siga, Múrcia per als catalans. Més tard, el 1179, el fill del primer, Alfons I i el net del segon, Alfons VIII de Castella, feren una rectificació: Múrcia seria castellana, però, a canvi, el castellà renunciava a tot dret –importantíssim– sobre Saragossa i València. Ara bé: no fou fins al tractat signat al camp d’Almisrà (1244), a la capçalera del riu Vinalopó, que Jaume I i l’aleshores infant castellà Alfons traçaren una línia que deturà provisionalment l’expansió catalanoaragonesa pel sud. Arran d’això el soldanat dels Banū Hūd de Múrcia es convertí en protectorat de Castella i Alacant, la vall del Vinalopó i el Baix Segura, passaren a formar part de la restaurada diòcesi de Cartagena (1251), el primer bisbe de la qual fou el frare franciscà Pedro Gallego.     

Jaume II portà les fronteres del Regne de Valencià fins a la riba del Segura

Però els castellans enganyaren els andalusins murcians. A Múrcia regnava Muhammad ibn Hūd que havia subscrit una aliança militar amb què els castellans pretenien la submissió de Múrcia. Aleshores, s’inicià una guerra (1264-1266) que s’encarregà d’acabar Jaume I, que decidí ajudar el seu gendre Alfons contra el parer de tothom. Els aragonesos no volgueren saber res d’ajudar els castellans i els catalans enviaren un exèrcit. El bisbe de l’expedició era Arnau de Gurb, prelat de Barcelona. Aquest exèrcit, català, sotmeté el territori i s’hi quedà una terra repoblada amb catalans i regida per Castella. Hi hagué friccions, perquè els catalans portaren llengua, costums i dret privat per a dirimir els seus plets. Eren insubmisos a les lleis castellanes. El net del rei Conqueridor, Jaume II, aprofità la incertesa política causada per la mort de Sanç IV de Castella i Lleó per a reclamar Múrcia i l’aconseguí (1296). La conquerí i fins i tot pretengué crear un regne a imitació del valencià. La guerra amb Castella s’allargà fins al 1304. Finalment, solució salomònica: ens repartim Múrcia. La part septentrional (comarques meridionals valencianes) per al rei de Catalunya-Aragó, incorporada al Regne de València, el sud per a Castella.       

La disputa amb els castellans acabà amb el repartiment d’aquelles terres i l’ampliació del Regne de València fins a la vila limítrof d'Oriola, des d’aleshores clau del país contra Castella i segona capital dels valencians.

Oriola no fou una ciutat valenciana qualsevol. Capital de governació i a la frontera, defensà el Regne amb valentia en la guerra dels Dos Peres, en la guerra contra Castella de 1429, en les Germanies i en la guerra de Successió.     

 

 Fonts: David Garrido, «Oriola: l'embolic del bisbat», Diari La Veu, 2018  /  David Garrido, «El rei Jaume II, valencià de cor, d’estirp i de naixença», Diari La Veu, 2019