Penal al Santiago Bernabéu

per Jesús Peris

Columnistes

Penal al Santiago Bernabéu
Penal al Santiago Bernabéu

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El dissabte el València CF jugava contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu i qualsevol valencianista sap que les possibilitats de patir un atracament arbitral en eixes ocasions són molt elevades. De fet, és gairebé segur. L’únic dubte és si serà un atracament de baixa intensitat -diferent criteri a l’hora de pitar faltes o de traure targetes grogues o roges, per exemple- o serà un atracament amb traïdoria, acarnissament i espectacularitat. Enguany, hi havia pocs dubtes que aquesta segona seria la modalitat escollida.

La raó d’aquesta certesa era que l’àrbitre que havia de xiular el partit estava sota els focus de la premsa deportiva madrilenya. Sembla que Alejandro Hernández Hernández, que aquest és el seu nom, portava com quatre anys sense xiular un partit al Santiago Bernabéu perquè es veu que la darrera vegada que ho va fer els senyorets no quedaren contents. Ja el fet que fos el triat va alçar polseguera, però immediatament va començar la matraca. Un tuit del diari AS en enllaçar la notícia de la designació era molt eloqüent: «El sábado el Bernabéu mirará con lupa la actuación arbitral». I, clar, en aquestes condicions era evident que l’arbitratge seria apoteòsic, una combinació de les modalitats esmentades, és a dir, amb Casemiro i companyia repartint llenya com si foren piolins i, a la més mínima, penal de fireta.

I així va ser. El València actual, que ja se sap que està agafadet amb pinces i això gràcies a un entrenador de sòlvencia sembla que no només tàcticament sinó també en la gestió del grup, va aguantar raonablement bé en la primera part i al minut 43 encara estaven les dues porteries a zero. Això, clar, no es podia consentir, no fos cas que li la tornaren a muntar, i en quan va tindre ocasió l’àrbitre va xiular un penal d’aquestos que només amb moltes ganes de xiular penal es poden xiular. I, clar, ni VAR ni VOR, que estem parlant de qui mana, i amb aquestes coses no es juga. I assumpte resolt, el València agafadet amb pinces ja se n’ha vingut avall i que les estreletes piolinesques s’ho passen bé en la segona part i que la premsa esportiva cortesana cante les seues glòries.

Crec que va ser Arrigo Sachi qui va dir que el futbol és la més important de les coses sense importància i tenia raó: al remat, un partit de futbol és un partit de futbol. Però també és de veres no només que mou molts diners, amb la qual cosa les decisions d’un àrbitre tenen conseqüències que van més enllà d’allò simbòlic, sinó també que per la seua potència identitària en l’imaginari social les coses que passen al món del futbol sempre ens diuen coses interessants sobre la societat que s’apassiona amb ell.

I, vaja, l’espectacle aquest d’un àrbitre sent condicionat pels mitjans que acaben per crear en ell la certesa que si pren desicions injustes a favor del fort -i dels mitjans afins- no patirà cap conseqüència, mentre que si fa no ja al contrari sinó si tracta amb justícia el Reial Madrid -castigant per exemple el joc brut de Casemiro- patirà atacs en premsa i xarxes, crec que ens resulta familiar més enllà del futbol. Entre altres coses, la corrupció estructural i la política oligàrquica fan que no només siga avantatjós afavorir els poderosos, sinó que siga perillós o costós no fer-ho.

Un problema estructural, clar, travessa tots els àmbits de la societat. El futbol, aleshores, pot llegir-se no només com a anècdota, o com a símbol, sinó també com a símptoma.