Tal dia com hui del 1849 va nàixer el pintor Ignasi Pinazo a València

per NLV

Efemèrides

Pinazo, «Autoretrat» (detall), 1900. Oli sobre llenç. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)
Pinazo, «Autoretrat» (detall), 1900. Oli sobre llenç. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’11 de gener del 1849 va nàixer al al carrer de Morvedre (ara de Sagunt) de València el pintor Ignasi Pinazo i Camarlench.

Es va formar a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou deixeble de Josep Fernández i Olmos. De condició modesta, va simultanejar els estudis amb l’ofici de barreter, i va pintar en aquesta primera època quadres com ara Santa Mònica (Museu d’Art de Barcelona) i els retrats de Matrimoni del Forcall (col·lecció particular) i Mestre barreter (Museu de Belles Arts de València). Durant aquest temps se sentí atret per l’estil de Francesc Domingo. 

El 1871 va obtindre medalla de plata a l’exposició de la Societat d’Amics del País i dos anys més tard va concórrer a l’Exposició Regional de Barcelona, ciutat on va residir aleshores alguns mesos. 

Pinazo, «Abdicació del rei en Jaume al llit de mort», 1881. Museu del Prado, Madrid

El 1876 va aconseguir, després d’una oposició prèvia i pel seu quadre Desembarcament de Francesc I a la platja de València, la pensió que li permetria prosseguir estudis a Roma, on va pintar diverses acadèmies (Museu de Belles Arts de València), dibuixos i grans olis com Les filles del Cid i Abdicació del rei en Jaume al llit de mort (tots dos a la Diputació de València), aquest darrer potser el darrer bon quadre d’història, gènere aleshores encara de moda. Reproduït aquest quadre en dimensions majors, va obtindre segona medalla a Madrid (1881) i, adquirit per l’Estat, es conserva al Museo Provincial de Saragossa. A Roma va fer amistat amb Marià Fortuny i Bernat Ferrandis, que exerciren una positiva influència sobre ell. 

Va ser nomenant professor de colorit a Sant Carles el 1884, càrrec que va deixar dos anys després. Aleshores va iniciar una vida retirada i tranquil·la a Godella, on es va construir una casa, i es va dedicar a pintar amb gran verisme i sintèticament paisatges i tipus de l’Horta, acceptant alguns encàrrecs de la burgesia i l’aristocràcia (retrats de la Marquesa de Benicarló, Nicolau Picó, José María Mellado, etc.). Altres obres importants d’aquesta època són Escolans, Escenes de platja, Amoret amb carabasses, Paisatge de Venècia, Ruïnes de jardí, El guardavia (tots al Museu de Belles Arts de València). 

 Pinazo, «José i Ignacio», ca. 1885. Llapis sobre paper. Museu de Belles Arts de València

Malgrat no seguir el consell d’Emili Sala i continuar residint a València, dedicat a pintura de nens i apunts de Godella o de platja, el seu èxit es va imposar progressivament i el 1896 fou nomenat acadèmic de Sant Carles. El 1897 va aconseguir la medalla d’or de l’Exposición Nacional i el 1899 la va tornar a obtindre per Lliçó de memòria (Museo del Prado, Madrid). 

Quasi aïllat i absolutament aliè a la vida oficial, va atendre únicament el seu art sobri, íntim i de gran autenticitat expressiva. Va passar els darrers anys a Godella i el 1912 li fou concedida la Medalla d’Honor de les Exposiciones Nacionals. 

Pinazo, «Eixida de missa. Diumenge de Rams», 1890. Oli sobre taula. Museu de Belles Arts de València

D’entre els seus retrats de maduresa cal esmentar pel seu rigor i elegància els de Constantí Llombart, Ferran Richart, els de la família Jaumandreu, tots resolts amb toc impressionista. 

A causa del seu estil esbossat i nerviós, la facilitat en la captació del que és instantani i la importància concedida a la llum, ha estat considerat el pintor valencià més proper, entre els de la seua generació, a l’impressionisme francés.  

Va morir a Godella (l’Horta Nord) el 18 d'octubre del 1916.

 

Fonts: F. Javier Argente, «Ignacio Pinazo: precursor de la modernitat pictòrica valenciana», Diari La Veu, 2016 / Sebastià Carratalà, «Paisatges i figures», Nosaltres La Veu, 2020  /  Viquipèdia